Buscador

dimarts, 17 de maig de 2011

SANTA SOFIA DE CONSTANTINOBLE






1 – DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Antemi de Tral·les (474-534) i Isidor de Milet (480-540)
Cronologia: 532-537
Tipus d’obra: Arquitectura; església.
Estil: Bizantí.
Materials: Maó i marbre recobert, a l’interior, de mosaics.
Localització: Istanbul (antiga Constantinoble), Turquia.

2 – CONTEXT HISTÒRIC
Durant el segle IV, els emperadors romans d’Occident es van veure obligats a dividir l’imperi i crear l’Imperi Romà d’Orient i l’Imperi Romà d’Occident.
L’Imperi Bizantí va tenir el seu origen en la fundació de la ciutat de Constantinoble, sota el mandat de Constantí I el Gran. Després de la mort de l’emperador Teodosi l’any 395, aquesta ciutat, confluència dels valors artístics de la cultura grega i la cultura oriental, es va convertir en capital de l’Imperi Romà d’Orient.
Durant el segle VI, sota el regnat de Justinià, Bizanci va assolir la seva màxima esplendor i es va convertir en una metròpoli amb gran pes polític, econòmic, militar, religiós i cultural. Justinià va encarregar a Antemi de Tral·les la construcció de Santa Sofia de Constantinoble. Aquest va ser l’únic edifici construït pel geòmetra i teòric, que va disposar de l’ajuda d’Isidor de Milet, reconegut geòmetra i arquitecte bizantí.
Posteriorment, als segles VIII i IX, la creixent idolatria de les relíquies i de les imatges sacres va suscitar l’arribada d’un període diametralment oposat: l’iconoclasta, les arrels del qual, ancorades en el pensament oriental cristià, van provocar la destrucció de les imatges.
La decadència dels segles XIV i XV va finalitzar amb la presa de Constantinoble el 1453 per part dels turcs otomans que s’havien convertit a l’islam.

3 – COMENTARI DE L’OBRA

 3.1 Estil
Els escenaris principals on es va desenvolupar l’art bizantí van ser la part oriental de l’Imperi Romà, l’anomenat exarcat de Ravenna (Itàlia) i, a partir del segle X, Rússia.
L’art bizantí comprèn un període cronològic de gairebé 1000 anys, dins dels quals podem distingir tres grans etapes: El Segle d’Or (V-VII), que va coincidir amb el regnat de Justinià; el període iconoclasta (726-843), durant el qual es va prohibir exhibir i reproduir imatges religioses i es van destruir les que hi havia; i, per últim, el període posticonoclasta (843-1453). Podem separar, a la vegada, aquest últim període en dues etapes molt importants per a l’art: La dinastia macedònia (867-1056), durant la qual les arts pictòriques van tenir una presència molt important en l’art bizantí; i la dinastia dels Paleòlegs (1259-1453), que va marcar el renaixement cultural de Bizanci i l’expansió del seu art als pobles eslaus.

L’arquitectura bizantina es va caracteritzar per l’ús de l’arc de mig punt, la planta de creu grega o la planta basilical, l’ús de la cúpula i el luxe en la decoració dels interiors. Els murs i les cúpules es recobrien amb mosaics, que constitueixen la màxima expressió de l’art bizantí. Els artistes representaven els personatges de manera idealitzada sobre un fons de color daurat, tant en els mosaics com en les icones. Les figures eren rígides, apareixien disposades de front i no s’hi observava ni profunditat ni volum.

 3.2 Descripció
Originàriament, l’antiga basílica estava completament en harmonia amb l’entorn, però, posteriorment, els minarets i els edificis annexos aixecats quan va ser convertida en mesquita li van donar un aspecte una mica caòtic.
La basílica de Santa Sofia destaca per la gran cúpula central que se sosté ajudada per quatre contraforts massissos. Tant el tambor com el mur presenten un gran nombre de finestres, i la sobrietat que es desprèn del color vermell del maó contrasta amb la brillantor dels elements interns.
La basílica de Santa Sofia presenta una planta basilical de tres naus. En una fase inicial, l’edifici constava, a més, d’un atri d’entrada i d’un iconòstasi –lloc on es col·locaven les icones- que separava el presbiteri de la nau principal, on se situaven els fidels. Al centre d’aquesta nau hi ha quatre grans pilars que delimiten un quadrat sobre el qual s’aixeca la gran cúpula. Aquesta estructura colossal se sustenta sobre quatre arcs de mig punt que defineixen quatre petxines que transformen l’espai quadrat en circular.
Per repartir l’enorme pressió i el pes de la cúpula, es disposen dues semicúpules als dos extrems de l’eix longitudinal, aguantades per pilars i exedres obertes a ambdós costats de les semicúpules.
En alçat, les naus laterals mostren dos pisos d’arcades superposades, i el pis superior funciona com una tribuna des d’on els alts càrrecs podien seguir la litúrgia.
La llum aconsegueix penetrar a l’interior gràcies al gran nombre d’obertures que hi ha als murs –que no tenen una funció de suport- i a les 40 finestres radials del tambor.

4 – INTERPRETACIÓ DE L’OBRA (funció, significat)
Segons la llegenda, Constantí va fer edificar una església de fusta l’any 360 per guardar-hi un fragment del lignum crucis, nom amb què es coneix la creu en què va ser crucificat Jesús; però va ser cremada el 404.
Teodosi II va ser el mecenes d’una segona església dedicada a la Divina Saviesa (Aya Sofya, en grec), però va ser destruïda durant la revolta de la Nika el 532.
Llavors, Justinià i la seva esposa van fer construir un nou temple de dimensions colossals com a desgreuge a la Divina Saviesa i, al seu torn, per fer ostentació del poder omnipresent de l’emperador.
Després de la presa de Constantinoble per l’exèrcit dels turcs l’any 1453, Santa Sofia va ser convertida en mesquita. Van ser erigits els quatre grans minarets i la majoria de mosaics van ser coberts amb una capa d’estuc. A més, van ser afegits quatre plafons circulars amb inscripcions de l’Alcorà.











Imatges trobades a:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada