Buscador

dimecres, 23 de febrer del 2011

EROS I PSIQUE


1. DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autor: Antonio Cànova (Possagno 1757 - Venècia 1822)
Cronologia: 1793
Estil: Neoclassicisme.
Tipus d'obra: Escultura exempta; grup escultòric.
Material: Marbre
Tècnica: Talla
Localització: Museu del Louvre, París.

2. CONTEXT HISTÒRIC
El neoclassicisme prové de l'academicisme classicista cortesà, que imperava a França durant el darrer terç del segle XVII resultant de l'acció de l'absolutisme en el camp cultural i del racionalisme de la nova burgesia.
Apareix per primer cop a Roma, estimulat pels descobriments realitzats a Pompeia, entre altres. El moviment es propaga ràpidament a França gràcies als alumnes pintors i escultors de l'Acadèmia de França a Roma. Està basat en els principis de Winckelmann (teòric alemany investigador de les cultures clàssiques), que creia que retornar a les formes clàssiques era l'única manera de redimir l'escultura.
El neoclassicisme es va convertir més tard en vehicle de la cultura burgesa racionalista i rigorista, ideològicament oposada a l'antic règim i als seus valors.

3. ANÀLISI DE L'OBRA
 3.1 - Estil al qual pertany
Eros i Psique és una obra neoclàssica. Antonio Cànova, el seu ator, va ser la figura representativa de l'escultura neoclàssica. Cànova sovint queda limitat per les tesis de Winckelmann en l'expressió de la seva sensibilitat personal. No és el cas, però, d'Eros i Psique, amb la qual es deixa portar pel seu impuls creador. En aquesta obra, Cànova sembla alliberar-se de l'academicisme clàssic. L'expressió de l'emotivitat, dels sentiments, de la passió..., l'apropa al romanticisme.
S'hi pot observar certa barroquització si tenim en compte que l'escultura té diversos punts de vista.

 3.2 - Descripció
Un noi nu es disposa a fer un petó a una noia nua de mig cos cap amunt. Aquesta sembla que estigui en estat de semi-inconsciència.
En quant a la composició de l'escultura, és complexa però ben solucionada. El grup presenta dues diagonals definides per les ales d'Eros i les extremitats inferiors de tots dos. Les diagonals es creuen formant una "X". El punt de confluència representa el centre visual de l'escultura i també el lloc de màxim interès.
Els rostres, de factura triangular, s'apropen, es busquen amb insistència i desig. Eros s'inclina sobre Psique posant un genoll al terra. En el moment en què els personatges s'abracen, Eros incorpora el cos de la noia. Aquesta postura contribueix a fer que l'escultura esdevingui dinàmica: els dos amants són molt a prop, però és evident que les boques s'ajuntaran en un petó imminent. Aquest està emmarcat per un doble anell format pels braços d'ambdós. La postura dels braços i de les mans remarquen la passió i l'erotisme de l'escena.

(per acabar)


Imatges trobades a:

LA TOUR EIFFEL


1. DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autor: Gustave-Alexandre Eiffel (1832-1923)
Cronologia: 1887-1889
Estil: Arquitectura del ferro.
Tipus d'obra: Arquitectura. Edifici decoratiu.
Material: Ferro.
Localització: París; a l'extrem nord-oest dels Champs de Mars.

2. CONTEXT HISTÒRIC
Les revolucions burgeses de França provoquen el naixement del liberalisme i del romanticisme. La classe social dominant és la burgesia. Apareixen nous estats, com Itàlia i Alemanya, a causa dels moviments nacionalistes. L'expansió colonial d'Europa fa que les cultures exòtiques serveixin de font d'inspiració per l'arquitectura. La Revolució Industrial fa que augmentin espectacularment la producció i el comerç, es renovin els transports i es generalitzi l'ús de noves fonts d'energia (carbó, vapor) i de nous materials, com el ferro i l'acer. L'esperit funcional i innovador dels enginyers contrasta amb el conservadorisme dels arquitectes. La superació d'aquest conflicte arribarà a finals del segle XIX amb els arquitectes de l'Escola de Chicago i del Modernisme.
A més, apareix una nova classe social a Europa: el proletariat. A diferència dels burgesos, que viuen en zones residencials per a les quals es fan plans d'ordenació urbana (com l'Eixample de Barcelona), el proletariat viu en suburbis desordenats.
Els primers edificis de ferro complementats amb vidre i altres materials, foren conseqüència directa de les Exposicions Universals que s'organitzaven a les ciutats perquè cada país participant mostrés els seus progressos tècnics en uns grans coberts o naus.

3. ANÀLISI DE L'OBRA
 3.1 - Estil al qual pertany
La Tour Eiffel és el símbol de la nova arquitectura del ferro de finals del segle XIX. Aquest estil es caracteritza per l'ús de nous materials, com el ferro, l'acer, el formigó armat, el vidre..., guiat per una ideologia racionalista i funcional que pretenia cobrir espais molt amplis.

 3.2 - Descripció
(Pendent)

4. INTERPRETACIÓ DE L'OBRA
La Tour Eiffel no és pròpiament un edifici, sinó una construcció no utilitària, de més de 300 metres d'alçada, que fou projectada per l'enginyer francès Gustave Eiffel per a l'Exposició Universal de París celebrada l'any 1889. La torre havia de ser una presència imposant a l'entrada del recinte de l'Exposició, com una mena de gratacels mancat d'espai interior.
No commemora cap fet del passat, no celebra cap victòria, no expressa cap principi d'autoritat ni tampoc representa cap ideologia ni religió. La Tour Eiffel pretenia demostrar que l'ús del ferro en la construcció deixava de ser només cosa dels enginyers i que entrava a formar part del camp de l'arquitectura.
La Tour Eiffel va ser valorada negativament per una bona part dels seus contemporanis. L'obra va provocar fortes protestes d'artistes i intel·lectuals de l'època. Malgrat les crítiques, la torre no es desmuntà després de l'Exposició i, amb el temps, s'ha convertit en el símbol més representatiu del París modern.






Imatges trobades a:

dimarts, 22 de febrer del 2011

MAGATZEMS CARSON, PIRIE I SCOTT


1. DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autor: Louis Sullivan (1856-1924)
Cronologia: 1899-1901 /ampliat entre 1903 i 1904
Estil: Escola de Chicago.
Tipus d'obra: Arquitectura. Edifici civil.
Materials: Formigó, ferro i vidre.
Localització: Chicago (EUA)

2. CONTEXT HISTÒRIC
La Revolució Industrial fa que augmentin espectacularment la producció i el comerç, es renoven els transports i es generalitza l'ús de noves fonts d'energia (carbó, vapor) i de nous materials, com el ferro i l'acer. L'esperit funcional i innovador dels enginyers contrasta amb el conservadorisme dels arquitectes tradicionals, que es consideren artistes per sobre de tot. Als darrers anys del segle XIX arriba la superació d'aquests conflictes amb els arquitectes de l'Escola de Chicago i el modernisme.
El 1871, Chicago va patir un incendi que va destruir la ciutat. Per a la seva reconstrucció calia, rapidesa, materials no inflamables i edificació en alçada, degut a l'encariment del sòl urbà. El ferro permetia superposar molts pisos i l'ascensor -inventat per Siemens- resolia el problema de viure en edificis alts. L'arquitecte més important de l'Escola de Chicago va ser Louis Sullivan.

3. ANÀLISI DE L'OBRA
 3.1 - Estil al qual pertany
Escola de Chicago/Racionalisme. Si bé Sullivan manté el decorativisme ornamental hereu de l'arquitectura modernista (apresa durant la seva estada a París), els magatzems Carson, Pirie i Scott recullen l'essència de les innovacions constructives de l'Escola de Chicago, desenvolupada entre 1975 i 1905.

 3.2 - Descripció
En alçat, la façana dels magatzems Carson, Pirie i Scott presenta dues parts ben diferenciades: El sòcol, compost per la planta baixa, l'entresol i la primera planta, està tancat amb amplis aparadors de vidre situats a ran de façana. Hi destaquen dues bandes de rica ornamentació de ferro fos, amb fulles d'acant lobulades i espinoses i bandes espirals, que emmarquen els grans aparadors.
La resta de l'edifici és molt funcional. Les plantes que s'aixequen sobre aquest primer cos homogeni segueixen una construcció cel·lular amb un ritme uniforme de finestres horitzontals, anomenades "finestres de l'Escola de Chicago". Són perllongades en sentit horitzontal i estudiades per tal que coincideixin amb l'estructura de muntants i jàsseres. Això proporciona una horitzontalitat a l'edifici que fa que doni poca sensació d'alçada, tot i els deu pisos que té, així que permet una major adaptació visual al seu entorn.
La part superior de l'edifici es tanca amb una coberta plana.
Sullivan resol el trencant de la cantonada aixecant un pavelló circular que segueix l'estructura del cos inferior de l'edifici i que gaudeix d'una decoració molt més exagerada en la seva part baixa.

4. INTERPRETACIÓ DE L'OBRA
Aquest edifici va funcionar, fins el 2007, com a grans magatzems de la firma Carson, Pirie i Scott, especialitzats en la venda de roba, calçat, joieria, productes de bellesa i mobles de la llar, entre altres.
Està considerat com una de les construccions més rellevants de Louis Sulllivan i com a edifici representatiu de l'Escola de Chicago. És un clar exemple del pensament arquitectònic de Sullivan, segons el qual "la forma segueix a la funció", és a dir, cada part ha de reflectir clarament la funció per a la qual ha estat dissenyada.






















NIKÉ ÀPTERA / ATENEA NIKÉ



1. DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autors: Mnèsicles, a partir del projecte de Cal·lícrates.
Cronologia: 427-424 aC
Estil: Art grec clàssic, ordre jònic.
Tipus d'obra: Arquitectura. Edifici de culte; temple.
Material: Marbre del Pentèlic.
Sistema constructiu: Arquitravat o allindat.
Localització: Acròpolis d'Atenes (Grècia).

2. CONTEXT HISTÒRIC
Les Guerres Mèdiques contra els perses (490-470 aC) marquen el començament del període clàssic (segles V i IV aC). Els perses van ser definitivament derrotats a Salamina i a Platea i, a partir d'aleshores, comença l'etapa de màxima esplendor grega. S'inicia la reconstrucció de l'acròpolis d'Atenes.Cap al 431 aC comença la Guerra del Pel·loponès entre grecs, que propicia certa decadència econòmica. Alexandre (el Gran) i els macedonis emprenen la conquesta de l'Imperi Persa. El 334 aC, Alexandre mor a Babilònia.

3. ANÀLISI DE L'OBRA
 3.1 - Estil al qual pertany
És un temple grec clàssic d'orde jònic, tal i com s'aprecia en les columnes de fust acanalat, capitell amb volutes i base. És un edifici esvelt, amb proporcions humanes. El fris és continu, decorat amb alts relleus que revelen diversos estils, deduïm, doncs, que van ser executats per diferents artistes.

 3.2 - Descripció
És un temple de planta rectangular, amfipròstil i tetràstil. Les columnes, totes exemptes, amb fusts monolítics que reposen sobre bases motllurades, tenen un diàmetre més reduït que les dòriques.
Els elements suportats són l'arquitrau, que consta de tres platabandes, un fris amb relleus continus i una cornisa semblant a la dels temples dòrics, damunt la qual s'alçaven el frontó, la teulada i, per últim, els acroteris (elements desapareguts).
El temple de Niké Àptera o Atenea Niké és el primer que trobem quan entrem a l'acròpolis per la Via Sacra.Les reduïdes mides del solar van obligar a fusionar la naos i el pronaos, i a tancar l'accés per mitjà d'una reixa muntada entre els pilars.
Les  volutes dels capitells angulars són asimètriques.

4. INTERPRETACIÓ DE L'OBRA
 4.1 - Funció
Temple dedicat a la deesa Victòria. Va ser construït per commemorar la victòria sobre els perses. Originàriament era un edifici de culte, però a l'Edat Mitjana es van utilitzar els bloc de marbre per fortificar l'acròpolis.
Ha estat reconstruït fins a l'alçada de la cornisa.

 4.2 - Iconografia i significat
La tradició explica que els atenesos van erigir el temple de Niké Àptera (Victòria sense ales) perquè la Victòria no volés mai més i es quedés per sempre a Atenes. Els relleus del fris representen escenes de la batalla de Platea i de la deesa Victòria cordant-se la sandàlia, portant un brau al sacrifici.




ERECTÈON


1. DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autors: Mnèsicles o Fílocles.
Cronologia: 420-406 aC
Estil: Art grec clàssic, ordre jònic.
Tipus d'obra: Arquitectura. Edifici de culte; temple.
Material: Marbre del Pentèlic.
Sistema constructiu: Arquitravat o allindat.
Localització: Acròpolis d'Atenes.

2. CONTEXT HISTÒRIC
Les Guerres Mèdiques contra els perses (490-470 aC) marquen el començament del període clàssic (segles V i IV aC). Els perses van ser derrotats definitivament a Salamina i a Platea i, a partir d'aleshores, comença l'etapa de màxima esplendor grega. S'inicia la reconstrucció de l'acròpolis d'Atenes. Cap al 431 aC comença la Guerra del Pel·loponès entre grecs, que propicia certa decadència econòmica.
Alexandre (el Gran) i els macedonis emprenen la conquesta de l'Imperi Persa. El 334 aC, Alexandre mor a Babilònia.

3. ANÀLISI DE L'OBRA
 3.1 - Estil al qual pertany
És un dels temples més refinats i complexos de l'arquitectura clàssica grega. Els acabats són exquisits, d'una delicadesa i riquesa extremes.
L'estil jònic mostra una evolució evident envers el temple de Niké Àptera. Les columnes són més primes, les volutes dels capitells són més reduïdes, els entaulaments i els frontons més lleugers i l'ornamentació plàstica és més refinada. La complexitat de l'edifici rau, doncs, en la planta, formada per diversos cossos i nivells.

 3.2 - Descripció
PLANTA: L'Erectèon s'aixeca al sector nord de l'Acròpolis. El disseny poc ortodox de la planta respon a dues raons: la irregularitat i inclinació del terreny i la necessitat de respectar uns llocs de culte més antics situats a diversos nivells.
Està format per tres parts ben diferenciades: Un cos principal i dos pòrtics.
El cos principal està precedit d'un pòrtic jònic i hexàstil. L'interior està dividit en quatre estances: La més gran i elevada, dedicada a Atena Poliàs, té un accés únic i originàriament contenia una talla de la deesa feta de fusta d'olivera. A la part occidental hi ha tres estances comunicades entre elles, dedicades a Posidó i Erecteu les més internes i a l'heroi Cècrops la més externa.
Al costat nord, adossat al cos principal i a un nivell inferior, hi ha un pòrtic també jònic, que dóna accés a dos espais: a les estances occidentals interiors i a un recinte exterior on hi ha l'olivera d'Atenes.
El tercer espai, situad a la banda sud, correspon a la tribuna de les Cariàtides.
ALÇAT: Les Cariàtides són obra de l'escultor Alcamenes, deixeble de Fídies. Són estàtues femenines que, situades sobre un mur baix, fent la funció de columnes, sostenen un entaulament compost d'arquitrau i cornisa. Les sis escultures dirigeixen la mirada vers el Partenó. Originàriament amb braços, s'aguantaven els vestits amb les mans i lluïen braçalets i altres joies als canells.
L'entaulament dels tres cossos de l'edifici és similar. Tenen el mateix tipus d'arquitrau, format per tres platabandes. El pòrtic nord i el cos central tenen fris i cornisa de factura senzilla, mentre que la tribuna de les Cariàtides presenta una cornisa més decorada i muntada directament sobre l'arquitrau.
Les cobertes són planes, a excepció de la del cos central, que és de dues aigües.

4. INTERPRETACIÓ DE L'OBRA
 4.1 Funció
L'Erectèon va ser dedicat a diversos déus i herois: Atena Poliàs, Posidó, Erecteu (heroi i primer rei d'Atenes), Cècrops (la tomba del qual es trobava en aquest edifici) i Pàndrosos (filla de Cècrops, a qui se li va dedicar el recinte exterior).
A l'Edat Mitjana es va fer servir com a temple cristià i, més tard, al segle XV, es van utilitzar els carreus dels seus murs per edificar una residència particular. Durant la revolució grega del 1827 el pòrtic nord va ser destrït i només tres de les sis cariàtides que hi havia van quedar a l'emplaçament original. L'any 1852 un terratrèmol va enderrocar parcialment l'edifici.
Va ser reconstruït sota la direcció de l'Escola Francesa d'Atenes.

 4.2 Iconografia i significat
Zeus va prometre la protecció de l'Àtica a aquell déu que li proporcionés el millor regal. Atena i Posidó lluiten per posseïr aquest territori: Ell fa brollar una font d'aigua salada d'una roca i ella planta una olivera. Atena guanya el combat, així que la polis pren el seu nom (Atenes) i l'adopta com a patrona. L'olivera d'Atena estaria situada al recinte exterior de l'Erectèon (dedicat a Pàndrosos).
Les Cariàtides eren les dones de Cària i van ser esclavitzades pels grecs. A l'Erectèon rememoren aquest fet representant-les com a suport de l'entaulament de la tribuna de l'edifici.


Cariàtide












EL PARTENÓ

EL PARTENÓ


 1. DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autors: L'arquitecte Ictinos i el seu ajudant, Cal·lícrates. Fídies va ser el supervisor general de les obres i es va encarregar de tota l'escultura.
Cronologia: 447-432 aC (segle XV aC)
Estil: Art grec clàssic, ordre dòric.
Tipus d'obra: Arquitectura. Edifici de culte; temple.
Materials: Marbre rosat del Pentèlic i fusta.
Sistema constructiu: Arquitravat o allindat.
Localització: Acròpolis d'Atenes (Grècia).

2. CONTEXT HISTÒRIC
Les Guerres Mèdiques contra els perses (490-470 aC) marquen el començament del període clàssic (segles V i IV aC). Els perses són derrotats definitivament a Salamina i Platea i, a partir d'aleshores, comença l'etapa de màxima esplendor grega. S'inicia la reconstrucció de l'acròpolis d'Atenes.
Cap al 431 aC comença la Guerra del Pel·loponès entre grecs, que propicia certa decadència econòmica.
El 334 aC Alexandre (el Gran) i els macedonis emprenen la conquesta de l'Imperi Persa. El 323 Alexandre mor a Babilònia.

3. ANÀLISI DE L'OBRA
 3.1 - Estil al qual pertany
El Partenó és un temple d'ordre dòric. Va ser edificat segons unes proporcions atípiques; és perípter i octàstil. Generalment, els temples grecs eren fets a escala humana. El Partenó, en canvi, presenta certa tendència al colossalisme.
És un edifici de factura allindada.

 3.2 - Descripció
És de planta rectangular. Reposa damunt l'estilòbat, part superior de l'esterèobat, que és l'assentament que suporta l'edifici. Les columnes són dòriques, exemptes i mancades de base. Els fusts, estriats i construits a partir de tambors, són robustos i de baixa alçada. Entren en contacte amb el capitell per mitjà del collarí, que és una motllura còncava. El capitell té formes molt senzilles i està compost per l'equí troncocònic i l'àbac quadrat. És l'encarregat de recollir les tensions de l'entaulament i la coberta i transmetre-les al terra per mitjà de la columna. L'entaulament està format per un arquitrau llis, un fris en el qual s'alternen els tríglifs [peces amb tres canaletes que evoquen els extrems de les bigues de fusta dles temples arcaics] i les mètopes [decorades amb relleus], i una senzilla cornisa o voladís.
La teulada té dos vessants i forma en els dos extrems de la construcció uns espais triangulars, els frontons. En els vèrtexs d'aquests, hi havia els acroteris, unes peces de terracuita.
L'interior està compartimentat en quatre estances: El pronaos (vestíbul), que precedeix a la naos o cel·la, on hi havia l'estàtua de la deesa Athena Pàrtenos, el pòrtic posterior i l'opistòdom o partenó (en aquest cas), que era una petita sala a la part posterior del temple sense comunicació amb la cel·la.

  3.2.2 Tècniques constructives i decoratives
La tècnica utilitzada és l'arquitravada o allindada: Els elements verticals (columnes) suporten els horitzontals (llindes, jàsseres i bigues). Algunes columnes són monolítiques, però la majoria estan formades per tambors.
Per evitar l'efecte visual en forma de corbatura que l'ull humà percep:
-Els elements horitzontals, entaulament i estilòbat, presenten una lleugera convexitat.
-El conjunt de columnes està inclinat cap a l'interior.
-Per corregir la impressió de concavitat dels fusts, les columnes mostren un augment gradual del diàmetre a la part central.
-La distància entre columnes és desigual.

4. INTERPRETACIÓ DE L'OBRA
 4.1 - Funció
El Partenó té la funció de servir d'ofrena monumental als déus. Està dedicat a Atena.
Era també el magatzem de les riqueses de la ciutat que, juntament amb l'estàtua criselefantina (feta d'ivori i d'or) de la deesa, constituïen un gran tresor.
Durant el segle VI dC va ser utilitzat com a església cristiana, al segle XV com a mesquita i, per últim, al segle XVII els turcs el van fer servir per guardar-hi el polvorí. Aquest polvorí va explotar provocant nombrosos danys a l'edifici.

 4.2 - Iconografia i significat
El temple estava presidit per l'estàtua de la deesa, situada a l'interior de la naos. Al timpà del frontó oriental hi ha representat el naixemen de Palas Atenea. Al de l'occidental, s'hi pot veure la disputa entre la deesa i Posidó per la possessió de la ciutat d'Atenes.
Damunt dels murs interiors que formen la naos, hi ha un fris continu, jònic, que representa la processó de les Panatenees (es celebrava cada quatre anys).
De les noranta-dues mètopes, només se'n conserven dinou, les figures de les quals representen Atena i Teseu defensant la ciutat de la centauromàquia, la gigantomàquia o l'amazonomàquia.