Buscador

dilluns, 23 de maig del 2011

NÚMERO 1




1 – DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Paul Jackson Pollock (1912-1956)
Cronologia: 1948
Tipus d’obra: Pintura.
Estil: Expressionisme abstracte, Action Painting.
Tècnica: Oli, esmalt i pintura d’alumini.
Localització: Museum of Contemporary Art (Los Angeles)


2 – CONTEXT HISTÒRIC
Durant la II Guerra Mundial, el centre cultural artístic i comercial es desplaça des de París i Berlín fins a Nova York, una ciutat cosmopolita, oberta a totes les influències, que acull a nombrosos artistes avantguardistes europeus exiliats.
Jackson Pollock va ser un influent artista dels Estats Units i un referent en el moviment de l’expressionisme abstracte. El 1929 es va traslladar a Nova York, on va estudiar amb el pintor Thomas Hart Benton. Peggy Guggenheim va ser la seva mecenes; li entregava una mensualitat.
Pollock va morir sobtadament en un accident de cotxe el 1956.


3 – COMENTARI DE L’OBRA

 3.1 Estil
Pollock es va distanciar de l’art figuratiu i va desenvolupar tècniques com l’splashing. A partir de 1942 començà a aplicar la tècnica del dripping. Aquestes tècniques consistien en llençar pintura al llenç o deixar-la degotar sobre aquest (Action Painting), sense utilitzar dibuixos. A causa d’aquesta manera de pintar, Pollock va ser anomenat “Jack the Dripper” –joc de paraules amb “Jack the Ripper” i “Dripper”.
La seva producció es va caracteritzar per l’energia en el traç i la violència gestual i pels colors vius.

 3.2 Descripció
És una obra de dimensions extraordinàries que vol imitar un mur d’obra. La tela està totalment coberta de color, en expressió estilística d’un absolut ‘horror vacui’, que serà un element característic de l’obra de Pollock i altres membres de l’expressionisme abstracte.
Els colors són utilitzats directament tal i com surten dels tubs. Pollock utilitza colors purs, vermell, blanc, negre; amb els quals forma línies que es corben sinuosament les unes sobre les altres. La mirada de l’espectador no se centra en un punt concret del quadre, sinó que va passant per tota la seva superfície.
És una imatge gairebé apocalíptica, gràcies a la rapidesa i a l’energia psíquica de la seva execució.

4 – INTERPRETACIÓ DE L’OBRA
L’obra es realitza sense un pla previ, l’important és l’ immediatesa, l’acte de pintar més que el resultat final. No existeix, per tant, un tema ni una iconografia. La pintura respon a un impuls lliure, automàtic; és un vehicle d’expressió de sentiments sense res per desxifrar.  





Imatge trobada a:

diumenge, 22 de maig del 2011

CASA MILÀ




1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autor: Antoni Gaudí (1952-1926)
Cronologia: 1907-1910
Tipus d'obra: Arquitectura.
Estil: Modernisme.
Materials: Pedra, maó, ceràmica i ferro.
Sistema constructiu: Estructura de ferro amb planta lliure combinada amb la utilització de pedra natural i maons.
Localització: Barcelona.
Altres denominacions: La Pedrera.


2 - CONTEXT HISTÒRIC
Durant els anys de la Restauració Borbònica a Espanya, a Catalunya es desenvolupà el modernisme, moviment que va tenir lloc a Europa entre finals del segle XIX i principis del XX.
Els últims vint anys del segle XIX són per a Catalunya una època de prosperitat econòmica ("febre d'or"). S'inicià a Barcelona una gran renovació constructiva, degut a l'enderroc de les muralles medievals (a partir del qual sorgirà el futur Eixample de Barcelona) i a la primera Exposició Universal de Barcelona.


3 - COMENTARI DE L'OBRA


 3.1 Estil
La Casa Milà s'emmarca en l'estil modernista, éssent un clar exponent de la reacció en contra de l'uniformisme arquitectònic imposat per la Revolució Industrial.
Tot i que Gaudí no utilitzà policromia exterior, la combinació entre la forma sinuosa dels blocs de pedra i el ferro utilitzat a les balconades atorga a l'edifici una gran força expressiva, fins al punt de ser considerat un dels antecedents de l'arquitectura expressionista alemanya.


 3.2 Descripció
L'edifici se sustenta en una estructura de ferro, combinada amb la utilització de pedra natural i maons. La façana no actua de mur de càrrega, sinó que està connectada al cos de l'edifici mitjançant un complex sistema de bigues i tirants de ferro. Va ser construïda amb carreus de pedra natural tallada a peu d'obra (d'aquí el sobrenom de "La Pedrera").
Les diverses plantes es recolzen en pilars i jàsseres corbes, mentre que arcs parabòlics i columnes inclinades compensen, amb una complexa tècnica, els esforços verticals i horitzontals.
Des de l'exterior, s'aprecien les formes sinuoses de la Casa Milà. Corbes i paràboles dominen tots els contorns. La façana és plena d'obertures de finestres desiguals i balconades fetes amb ferro forjat, representant motius vegetals.
L'edifici es compon de planta baixa, entresol, planta principal i primer, segon i tercer pis, a més de l'àtic. Arran de carrer, uns pilars en forma d'arbres inclinats enllacen exteriorment amb els volums de pedra dels pisos superiors.
El terrat és ple de xemeneies i capses d'escala amb formes escultòriques exòtiques.
A l'interior hi ha dos celoberts que aporten ventilació i llum natural a l'edifici. Entorn d'aquests espais s'articula la distribució de les plantes, compartimentades de manera irregular, fet que dóna com a resultat uns habitatges amb cambres de formes poligonals, amb un mobiliari adaptat a les peculiaritats de l'espai, dissenyat pel mateix Gaudí.
L'artista innovà també en els accessos als habitatges, prescindint de les habituales escales (només en va conservar les de servei) i disposant un sistema d'ascensors que porten directament a cadascuna de les vivendes.


4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA


 4.1 Funció
La Casa Milà va ser encarregada el 1906 a Gaudí per la reusenca Roser Segimon de Milà.
Tot i que actualment alguns espais estan dedicats a activitats culturals, alguns dels habitatges encara tenen únicament una funció residencial.


 4.2 Iconografia i significat
La Casa Milà constitueix l'exponent més clar de l'arquitectura orgànica de Gaudí. La sinuositat de la façana fa pensar, vista de lluny, que La Pedrera ha estat modelada en argila.
L'edifici respon a la profunda religiositat de l'autor. El projecte inicial contemplava la disposició, al capdamunt de l'edifici, d'un conjunt escultòric dedicat a la Mare de Déu de Gràcia, però els atacs a la religió durant la Setmana Tràgica (1909) van fer que fossin suprimits els detalls religiosos del projecte.



Imatge trobada a:

LA RATLLA VERDA


1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autor: Henri Matisse (1869-1954)
Cronologia: 1905
Tipus d'obra: Pintura.
Estil: Fauvisme.
Localització: Statens Museum for Kunst (Museu d'Art de l'Estat), Copenhaguen.
Altres denominacions: Madame Matisse; retrat de Madame Matisse amb una ratlla verda.

2 - CONTEXT HISTÒRIC
Henri Matisse va viure en una època plena de traumàtics esdeveniments polítics; les dues guerres mundials, la guerra freda i els enfrontaments i violents que aquesta causà. Tot i així, mai va fer cap pintura que al·ludís a cap  fet polític, ni en va escriure mai res al respecte. Va pintar al llarg de seixanta anys produïnt imatges de comfort, equilibri i satisfacció.

3 - COMENTARI DE L'OBRA

 3.1 Estil
El fauvisme fou un moviment molt curt que tan sols durà tres anys (1905-1908), però va tenir un impacte tan fort que actualment és considerat com el primer moviment d'avantguarda del segle XX. Va aconseguir superar el neoimpressionisme i el simbolisme, recollint alhora les troballes d'aquests moviments anteriors: la pinzellada ampla i empastada, la juxtaposició de colors purs sense matisar, les divisions arbitràries de color i el color pla, sense tonalitats, a la manera de Van Gogh, Cézanne i Gauguin. Els fauvistes consideraven el quadre com una superfície plana i prescindien totalment dels efectes de profunditat i de les lleis de la perspectiva. 
El moviment reivindicava la llibertat absoluta en els procediments pictòrics i s'inspiraven en l'art primitiu, com Gauguin.

3.2 Descripció
ELEMENTS PLÀSTICS
Es tracta del retrat d'una dona. Hi dominen els colors purs, intensos, aplicats en àrees planes i, en alguns punts del quadre, amb pinzellada solta. Al mig del rostre de la dona hi apareix una ratlla verda. Tant la figura com el fons del quadre estan constituïts per taques de color. 
L'autor, enlloc de representar les ombres de forma convencional, tradueix la llum natural a colors, de manera que el costat de tons freds simula la part en ombra i, el de colors càlids, la il·luminada.
La ratlla verda fa que el quadre guanyi en expressivitat. El vermell és el color predominant i, per tal de ressaltar al màxim el nas de la dona, Matisse va decidir pintar-lo amb el complementari: el verd.

COMPOSICIÓ
L'eix de la composició el constitueix la ratlla verda. Aquesta és una ombra artificial que divideix el rostre de la dona en dues parts; la il·luminada i la part en penombra.

4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

 4.1 Funció
L'any 1905 Matisse es va convertir de manera involuntària en el líder dels fauvistes a causa de l'escàndol que esclatà al Saló de la tardor. Les obres exposades en aquell saló eren d'una interpretació tant lliure de la realitat i d'un acolorament tant brillant que van sorprendre els visitants.
Matisse va pintar el quadre per presentar-lo a l'esmentat saló.

4.2 Iconografia i significat:
Es tracta d'un retrat d'Amélie Parayre, la dona de Matisse. La intenció de l'autor a l'hora de pintar aquest quadre no era la de reflectir el rostre de la seva dona, sinó reproduïr-lo tal com ell el veia. És a dir, plasmar-hi la seva pròpia vivència.






Imatge trobada a:

EL MARXISME CURARÀ ELS MALALTS





1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autora: Frida Kalho (1907-1954)
Cronologia: 1954
Tipus d'obra: Pintura.
Estil: Realisme social, simbolisme, surrealisme, expressionisme...
Tècnica: Oli sobre tela.
Localització: Museu Frida Kalho, Ciutat de Mèxic.

2 - CONTEXT HISTÒRIC
Frida Kalho va ser una pintora mexicana, que va fer principalment autorretrats. Va néixer a Coyoacan, al sud de Ciutat de Mèxic. Va patir un terrible accident als divuit anys. Durant llargs períodes de convalescència va aprendre a pintar de manera autodidacta.
A la seva obra va reflectir les profundes conseqüències físiques i psíquiques que va sofrir per culpa de l'accident. L'any 1929, es va casar amb el muralista mexicà Diego Rivera. Un avort als tres anys de casada també va influir de manera dramàtica a la seva obra. Igualment, el seu activisme polític s'hi va veure reflectit, mostrant la seva activa i entregada lluita a favor del comunisme.

3 - COMENTARI DE L'OBRA

 3.1 Estil
L'obra de Frida Kalho és extremadament personal i reflecteix les sensacions de la seva traumàtica experiència vital. Malgrat això, en les seves composicions es pot veure el seu interès per l'art precolombí i el realisme social, aspectes que comparteix amb el seu marit Diego Rivera, amb José Clementee Orozco i Alfaro Siqueiros. L'any 1938, André Breton va viatjar a Mèxic i va conèixer l'obra de Frida Kalho, associant-la amb el grup surrealista. Malgrat que les seves creacions presentaven un alt grau de similitud amb aquest moviment, l'autora, al final de la seva vida, va rebutjar aquesta etiqueta.

 3.2 Descripció
ELEMENTS PLÀSTICS
Cada element està tractat amb una clara intenció realista, perfilats els detalls i els contorns amb una fina línia negra. Ara bé, aquest realisme es trenca a nivell conceptual en la comprensió global de l'obra, així com també en la captació de la llum i en l'elecció cromàtica. Aquests dos aspectes es troben superditats al tema, de manera que el vermell (associat al perill) i altres tonalitats com el negre, se situen a la dreta de la tela, relacionades amb l'imperialisme; i, per altra banda, el blau (associat a la serenitat), el groc i altres games més clares, omplen la superfície esquerra, vinculant-se a la causa del marxisme.
COMPOSICIÓ
La composició s'estructura a partir de l'autorretrat de l'artista en un primer pla, que, reforçat per la situació en diagonal simètrica de les dues crosses, s'estableix com a eix compositiu central. A partir de la seva figura se situen la resta dels elements escènics, col·locant-se a la seva esquerra els relacionats amb el perill imperialista, i, a la seva dreta, els vinculats amb la pau marxista. A dalt, en un segon pla, el retrat de Karl Marx mira fixament l'espectador.
Malgrat la seva simetria, l'obra té un gran dinamisme gràcies a les diagonals que formen diversos elements com ara les crosses, les grans mans que abracen l'artista i l'àliga imperial.

4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

 4.1 Funció
Kalho expressa la concepció utòpica que la creença política -i, amb ella, tota la humanitat-, podria alliberar-la de tot el seu patiment.
Aquesta obra, realitzada l'any de la seva mort, es pot considerar la síntesis del seu art; el seu testament polític i personal.

 4.2 Iconografia i significat
L'autora s'autorretrata amb un corsé de pell davant un paisatge dividit en dos: la part pacífica de la terra i l'amenaçada per la destrucció. En la primera, banyada per rius blaus, vola el colom de la pau per damunt dels països comunistes -URSS i Xina- representats en el globus terraqui. A la part fosca, es veu la silueta amenaçadora de la bomba atòmica travessada per rius de sang, al costat de l'àliga dels Estats Units d'Amèrica amb el cap de l'oncle Sam.
La salvació la representa amb el retrat de Marx, del qual surt una mà que ofega l'àliga. Dues enormes mans amb l'ull de la saviesa simbolitzen el comunisme i agafen de tal manera a l'artista que aquesta pot prescindir de les seves crosses.






NIT DE LLUNA



1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autor: Leandre Cristòfol (1908-1998)
Cronologia: 1935
Tipus d'obra: Escultura.
Estil: Surrealista.
Tècnica: Assemblatge fusta i vidre.
Localització: Museu d'art Jaume Morera de Lleida.

2 - CONTEXT HISTÒRIC
El segle XX serà el de les Avantguardes Artístiques, dividides en dues grans etapes: Les Primeres Avantguardes (fins la Segona Guerra Mundial) i les Segones (a partir de la Segona Guerra Mundial).
Les Primeres Avantguardes estan incloses dins d'una dinàmica de canvis, tant en els camps científic i tecnològic (aviació, energia atòmica, mitjans de comunicació...), econòmic i social (emigració del camp a les ciutats, crisi del sistema capitalista, industrialització...) i polític (colonialisme, esclat de la Primera Guerra Mundial i de la Revolució Russa, moviments feixistes...)

3 - COMENTARI DE L'OBRA

 3.1 Estil
Nit de Lluna pertany al surrealisme, moviment d'avantguarda creat el 1924 a França, després del Manifest del surrealisme d'André Breton, pare d'aquest moviment. Inicialment literari, aquest estil afecta a totes les arts i acaba essent una actitud vital. El surrealisme hereda del moviment Dadà l'ús constant de la provocació, però també es pot considerar fill espiritual del romanticisme i el simbolisme, amb els que comparteix els valors, el lirisme i la fe en la capacitat de l'art per transformar el món.
Breton proposa recórrer a l'automatisme psíquic, mitjançant el qual es pretén expressar el funcionament real del pensament. Inspirant-se en Freud, els surrealistes pensaven que la imaginació s'havia d'alliberar dels lligams de la raó, i l'única forma de fer-ho era a través del subconscient. La seva temàtica era la dels somnis, i l'art era, per a ells, un mètode de coneixement de la realitat interior, no visible.
 3.2 Descripció
Nit de Lluna és una peça escultòrica representada amb tres elements de fusta: un ou de sargir, un fus de filar i una peça circular de color blau a l'interior d'una vitrina de fusta semicircular, pintada de color negre i amb una porta de vidre. Està firmada i datada en l'angle inferior esquerre del marc de la caixa de fusta amb la següent referència: "Cristòfol 1935".
L'assemblatge és la tècnica emprada per Cristòfol en aquesta escultura; consisteix en unir diferents materials i objectes de forma que s'aconsegueixi un efecte tridimensional. En aquesta composició tan senzilla destaquen dos aspectes: Un eix de simetria diagonal que va determinat per la posició del fus de filar damunt de la fusta circular; i la llum natural de l'obra, que prové del color beix de la fusta de l'ou de sargir i del fus de filar damunt de la peça circular blavosa.
Tot això ens permet afirmat que es tracta d'una obra amb un equilibri físic, real i atemporal, perquè representa un tema trascendent; i amb una textura llisa, brillant, suau i dura, provinent dels materials utilitzats.
4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA
 4.1 Funció
Es tracta d'una obra no figurativa i simbòlica. La seva funció és decorativa, lúdica i il·lustrativa de la manera de treballar de l'autor. Es tracta d'una de les millors obres de Leandre Cristòfol i una de les més destacades del moviment surrealista. El 3 de juliol de 1986 va ser exposada en la mostra "Qui est-ce que la sculpture moderne?" del Centre George Pompidou de París.
4.2 Iconografia i significat
Nit de Lluna és una obra de temàtica secular que reprodueix el món de l'inconscient de l'artista. En aquesta peça escultòrica hi volia reflectir també els records d'infantesa, al costat de la seva família, al mas que tenien lluny d'Os de Balaguer -on va néixer Cristòfol-, quan hi anaven a segar el cereal.
Nit de Lluna reflecteix molt bé aquest món inconscient de l'artista, que el transportava al seu estimat passat, quan el paisatge de la comarca de La Noguera l'impressionava, sobretot durant "les nits de lluna", amb aquella il·luminació que ell va voler reproduir a l'obra.




Imatge trobada a:


COMPOSICIÓ IV




1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autor: Wassili Kandinsky (1866-1944)
Cronologia: 1911
Tipus d'obra: Pintura.
Estil: Art abstracte.
Tècnica: Oli.
Localització actual: Kunstammlung Nordrhein-Westfalen, Düsseldorf.

2 - CONTEXT HISTÒRIC
Eren anys de calma tensa a Europa: els conflictes bèl·lics havien quedat relegats a la perifèria de les colònies. A més, els avenços tecnològics van ser espectaculars: l'electricitat, els antibiòtics, la ràdio i el telègraf, l'automòbil... Un nou món havia de sorgir a partir de l'esfondrament del que hi havia.
Aparegueren la teoria de la relativitat d'Einstein (1905) i la teoria de l'àtom de Rutherford (1912).

3 - COMENTARI DE L'OBRA

 3.1 Estil
L'art abstracte neix el 1910, quan Wassili Kandinsky, un dels fundadors del grup expressionista Der Blaue Reiter, realitza la seva primera aquarel·la abstracta, un paisatge molt estilitzat i colorista que li inspirà, quan el va veure invertit, un nou món de colors i formes irregulars que tenia una gran expressivitat. Des d'aquell moment va començar a pintar quadres abstractes dominats pel dinamisme i l'emoció.

 3.2 Descripció
En algunes de les obres de la primera etapa de Kandinsky s'hi troben elements semàntics identificables, com l'arc de Sant Martí que hi ha a Composició IV. Tot i això, les formes tendeixen a diluir-se en un mar de colors contrastats i contorns fluids.
ELEMENTS PLÀSTICS
Per a Kandinsky, els elements fonamentals del dibuix eren el punt i la línia. El punt és la cèl·lula original en repòs, morta; i la línia és el traç del punt quan es posa en moviment, quan reviu. Aquesta visió es percep més clarament a les seves obres més evolucionades que, fins i tot, s'impregnen d'una concepció arquitectònica o, en un altre període, es recolzen en cercles moltes vegades concèntrics.
COMPOSICIÓ
El quadre s'inspira en una escena d'un conte de fades. Al centre apareix una muntanya blava coronada per la silueta d'un castell. A l'esquerra lluiten uns cavallers, les muntures dels quals s'enfronten per sobre de l'arc de Sant Martí. Encara que les línies es poden interpretar d'aquesta manera, l'any 1913 Kandinsky afirmà que no pretenia donar als seus quadres un caràcter narratiu. La història, segons la nova interpretació, es converteix, doncs, en un conflicte entre elements abstractes: el groc cridaner i el blau intens, la corba i l'angle.

4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

  4.1 Funció
Kandinsky concebia la pintura com un art capaç de reproduir la comunicació, basat en la música i la seva harmonia: el color i el to havien de convertir-se en cadència musical; els quadres havien de crear acords cromàtics que produïssin en l'espectador sentiments d'equilibri i dissonància.

 4.2 Iconografia i significat
Entre el 1910 i el 1914, Kandinsky realitzà dues extenses sèries que anomenà Composicions i Improvisacions. Mentre que les Improvisacions naixien de la més pura "necessitat interior", les Composicions eren teles elaborades lentament. Una tercera categoria, les Impressions, designa aquelles obres en les quals encara es pot descobrir l'objecte extern. El predomini del color com a mitjà d'expressió no volia dir que el pintor renunciés a les formes significatives, sinó que en podia prescindir. Kandinsky barrejava diversos estils a les seves obres, que moltes vegades presentaven elements recognoscibles, sobretot en la primera època.


 

Imatge trobada a:

dissabte, 21 de maig del 2011

LA PERSISTÈNCIA DE LA MEMÒRIA



1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autor: Salvador Dalí
Cronologia: 1931
Tipus d'obra: Pintura.
Estil: Surrealisme.
Tècnica: Oli sobre tela.
Localització: Museu d'Art Modern de Nova York (MoMa)

2 - CONTEXT HISTÒRIC
La vida i obra de Dalí en aquesta època es poden contextualitzar entre l'època del final de la Dictadura de Primo de Rivera, instaurada el 1923, i l'inici de la II República Espanyola. Artísticament, podem definir l'etapa republicana com un període de grans inquietuds i il·lusions, però va ser un període massa breu com perquè les seves iniciatives donessin fruit i es portessin a terme projectes nous.
En el moment que Salvador Dalí pinta aquesta obra, el paisatge ha adquirit una importància cabdal en la seva trajectòria artística. Les seves obres fetes entre 1930 i 1931 incorporen gradualment paisatges amb horitzons elevats, les roques del cap de Creus, les tonalitats blaves del mar i l'especial llum de l'Empordà.

3 - COMENTARI DE L'OBRA

 3.1 Estil
La persistència de la memòria pertany al surrealisme, moviment d'avantguarda creat el 1924 a França, després del Manifest del surrealisme d'André Breton, pare d'aquest moviment. Inicialment literari, aquest estil afecta a totes les arts i acaba essent una actitud vital. El surrealisme hereda del moviment Dadà l'ús constant de la provocació, però també es pot considerar fill espiritual del romanticisme i el simbolisme, amb els que comparteix els valors, el lirisme i la fe en la capacitat de l'art per transformar el món.
Breton proposa recórrer a l'automatisme psíquic, mitjançant el qual es pretén expressar el funcionament real del pensament. Inspirant-se en Freud, els surrealistes pensaven que la imaginació s'havia d'alliberar dels lligams de la raó, i l'única forma de fer-ho era a través del subconscient. La seva temàtica era la dels somnis, i l'art era, per a ells, un mètode de coneixement de la realitat interior, no visible.

3.2 Descripció
L'obra representa un paisatge al capvespre. Trobem, en primer terme i al centre de la composició, una estranya figura: un cap tou amb un enorme nas, del qual surt una llarga i carnosa llengua. No hi ha boca; el coll es perd en la foscor. L'ull està tancat i té unes enormes pestanyes. Tot el cap sembla que dormi sobre la sorra. Al damunt, reposa un rellotge de butxaca tou. Sobre el moble rectangular situat a l'esquerra de la composició s'hi troben dos altres rellotges: un més petit, tancat, sobre el qual s'apilonen una gran quantitat de formigues; i un altre, molt més gran, tou, deformat, prenent la mateixa forma del moble, sobre el qual hi ha una mosca i que marca les 7h. Del moble en surt un arbre trencat; potser una olivera, amb una sola branca, sense fulles, de la qual penja un altre rellotge tou.
Al fons, intensament il·luminada, podem veure una cala retallada per penya-segats rocosos. Una pedra més petita, arrodonida, projecta la seva ombra sobre la sorra de la platja, que està deserta. El mar es confon amb el cel blau cobert de vaporosos núvols blancs.

ELEMENTS PLÀSTICS
El color és ric i variat. Predominen els tons freds (blau ultramar, grisos, blancs), que contrasten amb els càlids (ocres, marrons i grocs). El color contribueix a marcar els efectes dinàmics de la composicó, ja que els tons càlids ens apropen a les formes, mentre que els freds ens n'allunyen.
El dibuix, de línies pures, molt acadèmic, té una enorme importància en el quadre. Els objectes estan representats amb exactitud i detallisme, però les seves dimensions no són reals i estan deformats.

COMPOSICIÓ
El quadre presenta una composició molt estudiada, en diagonal ascendent d'esquerra a dreta del quadre. Hi ha un equilibri perfecte entre la zona dels rellotges tous, a l'esquerra, i la zona de les roques al fons a la dreta, reforçada per la llum daurada que les il·lumina. Tota la banda de l'esquerra queda compensada per la força de la llum de la dreta. Les línies diagonals de la perspectiva de la taula fan que la nostra mirada arribi fins al rellotge tou penjat de la branca de l'olivera, així no es perd al fons del cel i, com si la branca fos un dit que assenyala, la mirada queda reconduïda fins a les roques daurades. Des d'allà, torna cap als rellotges del primer pla a través del cap adormit.

4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

 4.1 Funció
Dalí va pintar aquesta obra una tarda després de dinar, amb mal de cap, quan Gala havia marxat al cinema amb uns amics. La inspiració la va trobar en el formatge camembert que havien pres per dinar i en els problemes filosòfics del que era "super-tou" en el formatge.
Es va exposar per primera vegada a París, a la Galeria Pierre Colle, el 1931. El galerista novaiorquès Julien Levy la va comprar i, el 1934, el quadre va passar a formar part de la col·lecció permanent del MoMa.

4.2 Iconografia i significat
Dalí insinua la relativitat del concepte de temps i escenifica l'angoixa de l'ésser humà per controlar el temps.
El paisatge integra els elements "durs" de l'obra, els que persisteixen en el temps, com el mar, les roques del cap de Creus, la pedreta blanca, la branca de l'olivera o el moble; en contraposició dels elements "tous", que es desfan i ens donen la sensació de relativitat del temps.
La forma adormida del centre de l'obra podria ser l'autoretrat de Dalí. Té una gran semblança amb altres rostres d'aquesta època, com el que apareix a "El gran masturbador" (1929), en el que Dalí s'autorretrata identificant les seves faccions amb unes roques del cap de Creus.
El paisatge del cap de Creus també apareix en obres com "Les ombres d el anit que cau" (1931) o "A la vora del mar" (1931).
La mosca -que ens permet fer un joc de paraules: "el temps vola"- sobre el vidre del rellotge i les formigues sobre el rellotge dur són símbols de putrefacció. A més, donen sortida a un dels traumes de la seva infantesa, la por als insectes.



Imatge trobada a:

GUERNICA



1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autor: Pablo Picasso (1881 - 1973)
Cronologia: 1937
Tipus d'obra: Pintura.
Estil: Cubisme, surrealisme, expressionisme.
Tècnica: Oli sobre tela.
Localització actual: Museu d'Art Reina Sofia, Madrid.

2 - CONTEXT HISTÒRIC
En plena Guerra Civil Espanyola, Gernika, una localitat símbol de la identitat basca, sense cap interès estratègic o militar, va ser brutalment bombardejada per l'aviació nazi. Aquest esdeveniment va actuar de detonador perquè  Picasso acceptés l'encàrrec de pintar un mural immens per al pavelló espanyol de l'Exposició Internacional de París del 1937.
El Guernica, l'obra d'art més coneguda del segle XX, és la darrera obra èpica de la història de la pintura. A més de ser un emblema ètic i moral per a moltes generacions, artísticament marca el final d'un cicle: les primeres avantguardes del segle XX.

3 - COMENTARI DE L'OBRA

 3.1 Estil
Picasso es va servir de diversos esbossos abans de realitzar el Guernica final. A aquests esbossos del Guernica, s'hi aprecia sempre l'ús del cubisme, estil seguit i també apreciat pels surrealistes, en el que una figura representa diferents imatges -una imatge múltiple.
L'impacte que rep l'espectador en veure el Guernica és un clar signe de la vessant expressionista de l'obra.

 3.2 Descripció
ELEMENTS PLÀSTICS
Es creu que l'absència de colors està en estreta relació amb el fer que Picasso s'assabentés de la matança pels diaris: va interioritzar l'horror i l'expressà en negres entintats, gran varietat de grisos impactants i un blanc sepulcral.
El pintor usa molts recursos expressius, com ara la deformació dramàtica dels cossos i les cares, i el repartiment desigual de la llum, que il·lumina les figures que es volen ressaltar, alhora que banya en ombres el seu entorn. Tot al quadre és clar i fins i tot semblen delimitats els espais que s'haurien d'omplir de color, però aquest ha fugit, com el volum. Tant l'un com l'altre representen la vida; eliminats aquests, per tant, queda la mort.

COMPOSICIÓ
Picasso va estructurar el quadre segons una estudiada composició amb simetria i perspectiva. La simetria es manifesta a l'eix de la paret blanca, situada al mig del quadre i als pilars verticals que representen, per la banda esquerra, el toro, i per la banda dreta, la dona que alça els braços. La composició és distribuïda com un tríptic: al panell central estan situats el cavall i la dona portadora de la làmpada; al lateral dret, es produeix l'incendi i hi ha la dona que crida; i al costat esquerre, hi ha el brau i la dona amb el nen mort en braços.
Picasso va recórrer a les troballes del cubisme per disposar aquesta escena, que s'organitza en triangles. El més evident és el central, que té com a vèrtex el quinqué i que queda delimitat, a l'esquerra per una línia diagonal, i ala dreta per diversos elements solts com la cua del cavall i les seves dents. La base l'ocupa el guerrer caigut.
En quant a la perspectiva, en primer terme hi ha el guerrer caigut; seguidament, la resta de figures, que se situen a diverses distàncies i, finalment, les referències arquitectòniques que delimiten l'espai.

4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

 4.1 Funció
Per damunt de les ideologies i de la política, és un crit a la vida i a la pau, que expressa a cada imatge una voluntat pacifista i que representa una fita dins del panorama artístic.

4.2 Iconografia i significat
Pràcticament cada imatge és el símbol d'alguna cosa relacionada amb la pau.
La dona que entra per la finestra sota la forma de la bafarada que es fa servir als còmics és la "dona-crit". El quinqué revela la veritat mitjançant la llum que porta; per contra, la bombeta, que només s'il·lumina a ella mateixa, és la denúncia de la manipulació informativa que van utilitzar els nacionals per fer creure que el bombardeig era una acció dels mateixos republicans. El cavall simbolitza el poble, que sucumbeix en una lluita que no és la seva; el brau, en canvi, ben aferrat a la terra i és la força del poble que, malgrat tot, no serà vençut. El guerrer vençut, destrossat, mostra una baioneta trencada i, a la mateixa mà, com una esperança mai perduda, una flor. El nen mort en braços de la seva mare té els ulls tancats i quiets per explicitar que és una víctima sense cap possibilitat de defensar-se.
Al quadre hi ha altres símbols de lectura fàcil, com els ulls giravoltats per expressar l'horror, o les llengües, semblants a punyals o trossos de vidre, símbols de la tragèdia.
El pintor no assisteix a la visió de la mort amb terror o pietat sinó que és dintre del fet i pateix l'anihilació juntament amb les víctimes.


Imatge trobada a:



LA MESQUITA DE CÒRDOVA




1 – DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autor: Desconegut.
Cronologia: 785-788, ampliada el 833, 855, 962, 966 i 987.
Tipus d’obra: Arquitectura; mesquita.
Estil: Hispanomusulmà.
Materials: Pedra, maó, fusta i, a la decoració, guix.
Localització: Còrdova (Espanya).

2 – CONTEXT HISTÒRIC
La mesquita de Còrdova va ser construïda sota el govern de l’emir Abderaman I (756-788), després d’haver elegit Còrdova com a capital del califat. Es va construir al terreny de l’església visigòtica de San Vicente.
Fins al segle X, la mesquita va ser ampliada diverses vegades per poder acollir una població cada vegada mes nombrosa. Un cop acabada la Reconquesta, el 1523, el capítol de Còrdova va ordenar la construcció d’una catedral al mig de la gran mesquita. Això va provocar la retirada de 63 columnes i arcs de la sala d’oració.

3 – COMENTARI DE L’OBRA

 3.1 Estil
L’art hispanomusulmà és l’art islàmic desenvolupat a Al-Andalus entre els segles VIII i XV. Té com a principals exponents la Mesquita de Còrdova i l’Alhambra de Granada. Una altra expressió notable de l’art hispanomusulmà és el Palacio de la Aljafería de Saragossa.
Els edificis que se solien construir eren mesquites, palaus, socs, banys públics o hammam, madrasses (escoles superiors). El maó, el guix, la fusta i la pedra eren els materials més usats. Alguns trets característics d’aquest estil són l’ús de l’arc lobulat i el de l’arc de ferradura.

3.2 Descripció
L’obra presenta un mur homogeni de 178 x 125 metres que, com si fos una muralla i sense façana principal, envolta tot el recinte, del qual surten nombrosos contraforts acabats amb merlets i 19 portes que donen accés a l’interior. Les portes presenten una tipologia de tres cossos –un central d’obertura i dos de laterals cecs- decorats amb arcs de ferradura o lobulats i gelosies. Al mur occidental s’aixeca l’antic minaret, convertit posteriorment en campanar cristià.
L’interior es pot dividir en dues parts ben diferenciades: el pati dels tarongers i la sala d’oració o haram. El primer espai és un pati descobert o sahn, on hi ha el minaret, quatre fonts rituals –sabil- i un conjunt de tarongers alineats perfectament amb les naus de la sala d’oració. A aquesta sala que conforma el segon espai, s’hi accedeix a través de qualsevol de les 19 portes que es corresponen amb el nombre de naus que divideixen perpendicularment la sala, a partir d’un bosc impressionant de 514 columnes.
A l’edifici primigeni d’11 naus, les columnes es van aixecar reutilitzant els fusts i els capitells de granit, jaspi o marbre d’anteriors edificis romans i visigots. Per compensar la poca envergadura de les columnes, es va idear un sistema enginyós de dues arcades (ferradura i mig punt) superposades, amb les quals es va poder arribar a l’altura d’11,5 metres.
Al mur orientat a la Meca –quibla- hi ha el mihrab, el qual, amb l’ampliació del segle X –s’hi van afegir 8 naus-, va quedar descentrat. Just davant d’aquest espai se situa la maqsura, un lloc reservat a les autoritats. Aquesta zona queda molt il·luminada gràcies a les quatre cúpules amb finestres radials, aixecades a partir d’un sistema sofisticat d’arcs entrecreuats que permetien seguir gaudint de la visió del bosc de columnes.

4 – INTERPRETACIÓ DE L’OBRA
La mesquita és el lloc on els fidels adoren Al·là a la terra per complir el ritual fixat de l’oració, que és el deure quotidià principal dels musulmans. També tenia una finalitat política, perquè l’obligatorietat de l’oració permetia als califes controlar les classes aristocràtiques i polítiques.





Imatges trobades a:

dimecres, 18 de maig del 2011

SANT VICENÇ DE CARDONA



1 – DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autor: Desconegut.
Cronologia: 1019 – 1040
Tipus d’obra: Arquitectura; església.
Estil: Romànic llombard.
Materials: Pedra.
Localització: Cardona, al Bages (Catalunya).

2 – CONTEXT HISTÒRIC
Les primeres informacions sobre aquesta església daten de l’any 980, quan es té constància que diversos clergues hi vivien en comunitat. El 1019, el vescomte Bermon d’Osona i Cardona, que dirigia i seguia les construccions i les reformes dels models arquitectònics llombards, va reactivar aquesta comunitat.
L’any 1029, el mateix vescomte Bermon va subvencionar les obres de l’actual església de Sant Vicenç de Cardona, que va ser consagrada el 1040 pel bisbe Eriball.

3 – COMENTARI DE L’OBRA

 3.1 Estil
Sant Vicenç de Cardona és un dels edificis més representatiu de l’estil llombard, que va penetrar a Catalunya durant el primer quart del segle XI, i que té com a principal característica constructiva les galeries d’arcs cecs.
Malgrat que des d’un punt de vista constructiu el temple no aporta grans novetats, la disposició de l’espai i les voltes atrevides que el sustenten fan d’aquesta església un dels punts culminants del romànic del segle XI, juntament amb els monestirs de Cuixà i de Ripoll i les esglésies de Santa Maria i Sant Climent de Taüll, a la vall de Boí.

 3. 2 Descripció
Sant Vicenç de Cardona presenta un aspecte exterior sobri, únicament decorat als murs per parelles d’arcs cecs (bandes llombardes), separats per petits contraforts anomenats lesenes, que, a més de reforçar el pes dels arcs que sustenten les voltes, ajuden a subratllar l’alçada de l’edifici. També com a decoració, hi ha una galeria de finestres cegues que recorre la part alta de l’absis central del transsepte.
L’església té una planta basilical de tres naus precedides per un atri o nàrtex amb tribuna, des d’on els vescomtes presidien les cerimònies; un transsepte curt, que gairebé no sobresurt de l’amplada de les naus; i una capçalera amb tres absis i una cripta, on es guardaven les relíquies.
L’espai interior està distribuït de manera que a cadascun dels trams de la nau central li corresponen tres petites voltes de creueria de les naus laterals. La separació dels tres trams centrals es fa mitjançant robustos pilars cruciformes que recullen la força dels arcs torals de l’alta volta de canó i els arcs de mig punt que separen les naus.

4 – INTERPRETACIÓ DE L’OBRA
L’església va ser construïda per servir com a edifici de culte cristià. A les darreries del segle XI, la petita comunitat es va convertir en canònica augustiniana formada per un abat, dotze canonges i alguns sacerdots. El 1592 l’església es va secularitzar i convertir en una col·legiata secular.
Finalment, el 1794, a causa de la seva situació estratègica, tant la col·legiata com el temple van ser convertits en una caserna militar.


(CRIPTA)


Imatges trobades a:


dimarts, 17 de maig del 2011

SANTA SOFIA DE CONSTANTINOBLE






1 – DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Antemi de Tral·les (474-534) i Isidor de Milet (480-540)
Cronologia: 532-537
Tipus d’obra: Arquitectura; església.
Estil: Bizantí.
Materials: Maó i marbre recobert, a l’interior, de mosaics.
Localització: Istanbul (antiga Constantinoble), Turquia.

2 – CONTEXT HISTÒRIC
Durant el segle IV, els emperadors romans d’Occident es van veure obligats a dividir l’imperi i crear l’Imperi Romà d’Orient i l’Imperi Romà d’Occident.
L’Imperi Bizantí va tenir el seu origen en la fundació de la ciutat de Constantinoble, sota el mandat de Constantí I el Gran. Després de la mort de l’emperador Teodosi l’any 395, aquesta ciutat, confluència dels valors artístics de la cultura grega i la cultura oriental, es va convertir en capital de l’Imperi Romà d’Orient.
Durant el segle VI, sota el regnat de Justinià, Bizanci va assolir la seva màxima esplendor i es va convertir en una metròpoli amb gran pes polític, econòmic, militar, religiós i cultural. Justinià va encarregar a Antemi de Tral·les la construcció de Santa Sofia de Constantinoble. Aquest va ser l’únic edifici construït pel geòmetra i teòric, que va disposar de l’ajuda d’Isidor de Milet, reconegut geòmetra i arquitecte bizantí.
Posteriorment, als segles VIII i IX, la creixent idolatria de les relíquies i de les imatges sacres va suscitar l’arribada d’un període diametralment oposat: l’iconoclasta, les arrels del qual, ancorades en el pensament oriental cristià, van provocar la destrucció de les imatges.
La decadència dels segles XIV i XV va finalitzar amb la presa de Constantinoble el 1453 per part dels turcs otomans que s’havien convertit a l’islam.

3 – COMENTARI DE L’OBRA

 3.1 Estil
Els escenaris principals on es va desenvolupar l’art bizantí van ser la part oriental de l’Imperi Romà, l’anomenat exarcat de Ravenna (Itàlia) i, a partir del segle X, Rússia.
L’art bizantí comprèn un període cronològic de gairebé 1000 anys, dins dels quals podem distingir tres grans etapes: El Segle d’Or (V-VII), que va coincidir amb el regnat de Justinià; el període iconoclasta (726-843), durant el qual es va prohibir exhibir i reproduir imatges religioses i es van destruir les que hi havia; i, per últim, el període posticonoclasta (843-1453). Podem separar, a la vegada, aquest últim període en dues etapes molt importants per a l’art: La dinastia macedònia (867-1056), durant la qual les arts pictòriques van tenir una presència molt important en l’art bizantí; i la dinastia dels Paleòlegs (1259-1453), que va marcar el renaixement cultural de Bizanci i l’expansió del seu art als pobles eslaus.

L’arquitectura bizantina es va caracteritzar per l’ús de l’arc de mig punt, la planta de creu grega o la planta basilical, l’ús de la cúpula i el luxe en la decoració dels interiors. Els murs i les cúpules es recobrien amb mosaics, que constitueixen la màxima expressió de l’art bizantí. Els artistes representaven els personatges de manera idealitzada sobre un fons de color daurat, tant en els mosaics com en les icones. Les figures eren rígides, apareixien disposades de front i no s’hi observava ni profunditat ni volum.

 3.2 Descripció
Originàriament, l’antiga basílica estava completament en harmonia amb l’entorn, però, posteriorment, els minarets i els edificis annexos aixecats quan va ser convertida en mesquita li van donar un aspecte una mica caòtic.
La basílica de Santa Sofia destaca per la gran cúpula central que se sosté ajudada per quatre contraforts massissos. Tant el tambor com el mur presenten un gran nombre de finestres, i la sobrietat que es desprèn del color vermell del maó contrasta amb la brillantor dels elements interns.
La basílica de Santa Sofia presenta una planta basilical de tres naus. En una fase inicial, l’edifici constava, a més, d’un atri d’entrada i d’un iconòstasi –lloc on es col·locaven les icones- que separava el presbiteri de la nau principal, on se situaven els fidels. Al centre d’aquesta nau hi ha quatre grans pilars que delimiten un quadrat sobre el qual s’aixeca la gran cúpula. Aquesta estructura colossal se sustenta sobre quatre arcs de mig punt que defineixen quatre petxines que transformen l’espai quadrat en circular.
Per repartir l’enorme pressió i el pes de la cúpula, es disposen dues semicúpules als dos extrems de l’eix longitudinal, aguantades per pilars i exedres obertes a ambdós costats de les semicúpules.
En alçat, les naus laterals mostren dos pisos d’arcades superposades, i el pis superior funciona com una tribuna des d’on els alts càrrecs podien seguir la litúrgia.
La llum aconsegueix penetrar a l’interior gràcies al gran nombre d’obertures que hi ha als murs –que no tenen una funció de suport- i a les 40 finestres radials del tambor.

4 – INTERPRETACIÓ DE L’OBRA (funció, significat)
Segons la llegenda, Constantí va fer edificar una església de fusta l’any 360 per guardar-hi un fragment del lignum crucis, nom amb què es coneix la creu en què va ser crucificat Jesús; però va ser cremada el 404.
Teodosi II va ser el mecenes d’una segona església dedicada a la Divina Saviesa (Aya Sofya, en grec), però va ser destruïda durant la revolta de la Nika el 532.
Llavors, Justinià i la seva esposa van fer construir un nou temple de dimensions colossals com a desgreuge a la Divina Saviesa i, al seu torn, per fer ostentació del poder omnipresent de l’emperador.
Després de la presa de Constantinoble per l’exèrcit dels turcs l’any 1453, Santa Sofia va ser convertida en mesquita. Van ser erigits els quatre grans minarets i la majoria de mosaics van ser coberts amb una capa d’estuc. A més, van ser afegits quatre plafons circulars amb inscripcions de l’Alcorà.











Imatges trobades a: