1 – DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autor: Frank O. Gehry (Toronto, 1929)
Cronologia: 1991-1997
Tipus d’obra: Arquitectura.
Estil: Deconstructivista.
Materials: Pedra calcària, vidre i titani.
Localització: Bilbao.
2 – CONTEXT HISTÒRIC
L’obra de Frank Gehry es vincula a les teories deconstructivistes del filòsof Jacques Derrida al final dels anys vuitanta.
Aquesta voluntat d’experimentació té també com a referent el moviment constructivista, sorgit a Rússia a mitjans de la dècada de 1910, i que té com a obra més representativa el monument a la Tercera Internacional.
L’any 1962, Gehry va fundar la seva pròpia empresa, i molt aviat va mostrar una actitud totalment oposada a les formes del modernisme arquitectònic i el rebuig de postulats funcionalistes.
3 – COMENTARI DE L’OBRA
3.1 Estil
El deconstructivisme és un estil arquitectònic contemporani atribuït a finals de la dècada de 1980 a diversos arquitectes d’Estats Units i d’Europa. El seu nom es deu, com s’ha esmentat anteriorment, al constructivisme rus i a la filosofia il·lustrada pels treballs de Jacques Derrida.
El deconstructivisme destrueix la forma des de dins de la mateixa, alterant la seva essència. Exerceix una transgressió respecte a l’arquitectura moderna. L’obra arquitectònica es deforma en funció dels procediments deconstructivistes, sense tenir-ne en compte la funció.
3.2 Descripció
El museu s’aixeca en una de les ribes de la ria del Nerbion, 16 metres per sota de la cota de l’eixample de la ciutat. Aquesta diferència permet que, malgrat els 50 metres d’alçada, l’edifici no sobrepassi l’alçada de les construccions circumdants.
El museu ha aconseguit una integració urbanística total en l’entorn. Això s’ha aconseguit gràcies al seu atractiu reflex en l’aigua i al color metàl·lic dels murs, que combinen perfectament amb la tonalitat atmosfèrica del lloc.
L’edifici ofereix una visió exterior creada a partir de dos tipus de volums interconnectats: els ortogonals, recoberts de pedra calcària, i els corbats i retorçats, recoberts de làmines de titani. Tots aquests elements es combinen i s’uneixen a través dels murs a manera de cortina de vidre, donant així transparència al museu i relacionant l’interior amb l’exterior. És especialment destacable la vidriera de la part posterior del vestíbul, realçada per una impressionant marquesina que fa de terrassa i que descansa en una columna de pedra colossal.
L’entrada principal s’amaga darrere d’una escalinata descendent que salva el desnivell existent en relació amb la plaça. Amb això, l’arquitecte busca crear una visió global del conjunt, i no pas un punt focal dominant.
L’interior s’estructura a partir de l’enorme vestíbul de 50 metres d’alçada, al voltant del qual s’articulen els tres nivells de sales expositives, connectades per mitjà de passarel·les curvilínies, ascensors envidriats i torres d’escales. La superfície expositiva total (11000 metres quadrats) es distribueix en dinou galeries: deu de planta ortogonal i nou de planta irregular, en correspondència totes amb les formes destacades a l’exterior. Gairebé totes les sales reben una il·luminació natural zenital per mitjà de claraboies.
4 – INTERPRETACIÓ DE L’OBRA
4.1 Funció
El Museu Guggenheim de Bilbao és un dels museus que té la fundació Solomon R. Guggenheim arreu del món. La seva funció principal és exposar a les seves sales qualsevol manifestació artística contemporània, de qualsevol format.
4.2 Iconografia i significat
Vistes des del riu, les seves formes orgàniques han estat identificades amb un vaixell, interpretació que ret homenatge a la tradició portuària de la ciutat. Seguint el símil marítim, els panells lluents de l’exterior es projecten a l’aigua com si fossin l’escata d’un peix.
Imatges trobades a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada