NIT DE LLUNA



1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Leandre Cristòfol (1908-1998)

Cronologia: 1935

Tipus d'obra: Escultura.

Estil: Surrealista.

Tècnica: Assemblatge fusta i vidre.

Localització: Museu d'art Jaume Morera de Lleida.

2 - CONTEXT HISTÒRIC

El segle XX serà el de les Avantguardes Artístiques, dividides en dues grans etapes: Les Primeres Avantguardes (fins la Segona Guerra Mundial) i les Segones (a partir de la Segona Guerra Mundial).

Les Primeres Avantguardes estan incloses dins d'una dinàmica de canvis, tant en els camps científic i tecnològic (aviació, energia atòmica, mitjans de comunicació...), econòmic i social (emigració del camp a les ciutats, crisi del sistema capitalista, industrialització...) i polític (colonialisme, esclat de la Primera Guerra Mundial i de la Revolució Russa, moviments feixistes...)

3 - COMENTARI DE L'OBRA

 3.1 Estil

Nit de Lluna pertany al surrealisme, moviment d'avantguarda creat el 1924 a França, després del Manifest del surrealisme d'André Breton, pare d'aquest moviment. Inicialment literari, aquest estil afecta a totes les arts i acaba essent una actitud vital. El surrealisme hereda del moviment Dadà l'ús constant de la provocació, però també es pot considerar fill espiritual del romanticisme i el simbolisme, amb els que comparteix els valors, el lirisme i la fe en la capacitat de l'art per transformar el món.

Breton proposa recórrer a l'automatisme psíquic, mitjançant el qual es pretén expressar el funcionament real del pensament. Inspirant-se en Freud, els surrealistes pensaven que la imaginació s'havia d'alliberar dels lligams de la raó, i l'única forma de fer-ho era a través del subconscient. La seva temàtica era la dels somnis, i l'art era, per a ells, un mètode de coneixement de la realitat interior, no visible.

 3.2 Descripció

Nit de Lluna és una peça escultòrica representada amb tres elements de fusta: un ou de sargir, un fus de filar i una peça circular de color blau a l'interior d'una vitrina de fusta semicircular, pintada de color negre i amb una porta de vidre. Està firmada i datada en l'angle inferior esquerre del marc de la caixa de fusta amb la següent referència: "Cristòfol 1935".

L'assemblatge és la tècnica emprada per Cristòfol en aquesta escultura; consisteix en unir diferents materials i objectes de forma que s'aconsegueixi un efecte tridimensional. En aquesta composició tan senzilla destaquen dos aspectes: Un eix de simetria diagonal que va determinat per la posició del fus de filar damunt de la fusta circular; i la llum natural de l'obra, que prové del color beix de la fusta de l'ou de sargir i del fus de filar damunt de la peça circular blavosa.

Tot això ens permet afirmat que es tracta d'una obra amb un equilibri físic, real i atemporal, perquè representa un tema trascendent; i amb una textura llisa, brillant, suau i dura, provinent dels materials utilitzats.

4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

 4.1 Funció

Es tracta d'una obra no figurativa i simbòlica. La seva funció és decorativa, lúdica i il·lustrativa de la manera de treballar de l'autor. Es tracta d'una de les millors obres de Leandre Cristòfol i una de les més destacades del moviment surrealista. El 3 de juliol de 1986 va ser exposada en la mostra "Qui est-ce que la sculpture moderne?" del Centre George Pompidou de París.

4.2 Iconografia i significat

Nit de Lluna és una obra de temàtica secular que reprodueix el món de l'inconscient de l'artista. En aquesta peça escultòrica hi volia reflectir també els records d'infantesa, al costat de la seva família, al mas que tenien lluny d'Os de Balaguer -on va néixer Cristòfol-, quan hi anaven a segar el cereal.

Nit de Lluna reflecteix molt bé aquest món inconscient de l'artista, que el transportava al seu estimat passat, quan el paisatge de la comarca de La Noguera l'impressionava, sobretot durant "les nits de lluna", amb aquella il·luminació que ell va voler reproduir a l'obra.

Imatge trobada a:

http://www.facebook.com/note.php?note_id=393946336905



LA PERSISTÈNCIA DE LA MEMÒRIA



1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Salvador Dalí

Cronologia: 1931

Tipus d'obra: Pintura.

Estil: Surrealisme.

Tècnica: Oli sobre tela.

Localització: Museu d'Art Modern de Nova York (MoMa)

2 - CONTEXT HISTÒRIC

La vida i obra de Dalí en aquesta època es poden contextualitzar entre l'època del final de la Dictadura de Primo de Rivera, instaurada el 1923, i l'inici de la II República Espanyola. Artísticament, podem definir l'etapa republicana com un període de grans inquietuds i il·lusions, però va ser un període massa breu com perquè les seves iniciatives donessin fruit i es portessin a terme projectes nous.

En el moment que Salvador Dalí pinta aquesta obra, el paisatge ha adquirit una importància cabdal en la seva trajectòria artística. Les seves obres fetes entre 1930 i 1931 incorporen gradualment paisatges amb horitzons elevats, les roques del cap de Creus, les tonalitats blaves del mar i l'especial llum de l'Empordà.

3 - COMENTARI DE L'OBRA

 3.1 Estil

La persistència de la memòria pertany al surrealisme, moviment d'avantguarda creat el 1924 a França, després del Manifest del surrealisme d'André Breton, pare d'aquest moviment. Inicialment literari, aquest estil afecta a totes les arts i acaba essent una actitud vital. El surrealisme hereda del moviment Dadà l'ús constant de la provocació, però també es pot considerar fill espiritual del romanticisme i el simbolisme, amb els que comparteix els valors, el lirisme i la fe en la capacitat de l'art per transformar el món.

Breton proposa recórrer a l'automatisme psíquic, mitjançant el qual es pretén expressar el funcionament real del pensament. Inspirant-se en Freud, els surrealistes pensaven que la imaginació s'havia d'alliberar dels lligams de la raó, i l'única forma de fer-ho era a través del subconscient. La seva temàtica era la dels somnis, i l'art era, per a ells, un mètode de coneixement de la realitat interior, no visible.

3.2 Descripció

L'obra representa un paisatge al capvespre. Trobem, en primer terme i al centre de la composició, una estranya figura: un cap tou amb un enorme nas, del qual surt una llarga i carnosa llengua. No hi ha boca; el coll es perd en la foscor. L'ull està tancat i té unes enormes pestanyes. Tot el cap sembla que dormi sobre la sorra. Al damunt, reposa un rellotge de butxaca tou. Sobre el moble rectangular situat a l'esquerra de la composició s'hi troben dos altres rellotges: un més petit, tancat, sobre el qual s'apilonen una gran quantitat de formigues; i un altre, molt més gran, tou, deformat, prenent la mateixa forma del moble, sobre el qual hi ha una mosca i que marca les 7h. Del moble en surt un arbre trencat; potser una olivera, amb una sola branca, sense fulles, de la qual penja un altre rellotge tou.

Al fons, intensament il·luminada, podem veure una cala retallada per penya-segats rocosos. Una pedra més petita, arrodonida, projecta la seva ombra sobre la sorra de la platja, que està deserta. El mar es confon amb el cel blau cobert de vaporosos núvols blancs.

ELEMENTS PLÀSTICS

El color és ric i variat. Predominen els tons freds (blau ultramar, grisos, blancs), que contrasten amb els càlids (ocres, marrons i grocs). El color contribueix a marcar els efectes dinàmics de la composicó, ja que els tons càlids ens apropen a les formes, mentre que els freds ens n'allunyen.

El dibuix, de línies pures, molt acadèmic, té una enorme importància en el quadre. Els objectes estan representats amb exactitud i detallisme, però les seves dimensions no són reals i estan deformats.

COMPOSICIÓ

El quadre presenta una composició molt estudiada, en diagonal ascendent d'esquerra a dreta del quadre. Hi ha un equilibri perfecte entre la zona dels rellotges tous, a l'esquerra, i la zona de les roques al fons a la dreta, reforçada per la llum daurada que les il·lumina. Tota la banda de l'esquerra queda compensada per la força de la llum de la dreta. Les línies diagonals de la perspectiva de la taula fan que la nostra mirada arribi fins al rellotge tou penjat de la branca de l'olivera, així no es perd al fons del cel i, com si la branca fos un dit que assenyala, la mirada queda reconduïda fins a les roques daurades. Des d'allà, torna cap als rellotges del primer pla a través del cap adormit.

4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

 4.1 Funció

Dalí va pintar aquesta obra una tarda després de dinar, amb mal de cap, quan Gala havia marxat al cinema amb uns amics. La inspiració la va trobar en el formatge camembert que havien pres per dinar i en els problemes filosòfics del que era "super-tou" en el formatge.
Es va exposar per primera vegada a París, a la Galeria Pierre Colle, el 1931. El galerista novaiorquès Julien Levy la va comprar i, el 1934, el quadre va passar a formar part de la col·lecció permanent del MoMa.

4.2 Iconografia i significat
Dalí insinua la relativitat del concepte de temps i escenifica l'angoixa de l'ésser humà per controlar el temps.
El paisatge integra els elements "durs" de l'obra, els que persisteixen en el temps, com el mar, les roques del cap de Creus, la pedreta blanca, la branca de l'olivera o el moble; en contraposició dels elements "tous", que es desfan i ens donen la sensació de relativitat del temps.
La forma adormida del centre de l'obra podria ser l'autoretrat de Dalí. Té una gran semblança amb altres rostres d'aquesta època, com el que apareix a "El gran masturbador" (1929), en el que Dalí s'autorretrata identificant les seves faccions amb unes roques del cap de Creus.
El paisatge del cap de Creus també apareix en obres com "Les ombres d el anit que cau" (1931) o "A la vora del mar" (1931).
La mosca -que ens permet fer un joc de paraules: "el temps vola"- sobre el vidre del rellotge i les formigues sobre el rellotge dur són símbols de putrefacció. A més, donen sortida a un dels traumes de la seva infantesa, la por als insectes.



Imatge trobada a:

http://cuisinemusicandart.blogspot.com/2010/11/salvador-dali-la-persistencia-de-la.html

INTERIOR HOLANDÈS I

1 – DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Joan Miró

Cronologia: 1928

Tipus d’obra: Pintura.

Estil: Surrealisme.

Tècnica: Oli.

Localització: Museu d’Art Modern (MoMa), New York.

2 – CONTEXT HISTÒRIC

L’”Interior Holandès I” de Joan Miró és una pintura molt representativa del que van ser les primeres obres pictòriques del surrealisme, un moviment que, als seus inicis, havia estat principalment literari. El surrealisme sorgeix a París per fer front al moviment purista o “purisme”. La Primera Guerra Mundial i l’esclat de la Revolució a Rússia van repercutir al panorama artístic amb un “retorn a l’ordre”, és a dir, un retorn dels valors d’equilibri i harmonia i d’un ideal de bellesa basat en unes normes de perfecció. Això va implicar una revalorització de l’art naturalista, encara que no acadèmic –l’art acadèmic havia quedat definitivament obsolet.

D’altra banda, el gran impacte del cubisme havia comportat un predomini d’estils artístics basats en la geometria l’objectivitat, com el ja esmentat moviment purista, el neoplasticisme i l’estil de l’Escola de la Bauhaus a Alemanya.

L’horror de la guerra, i amb ell la constatació que la raó i el progrés s’havien posat al servei de la destrucció, de la barbàrie i de l’explotació; va donar lloc a l’aparició, en territoris no afectats directament per les hostilitats, d’un moviment radicalment diferent de la resta: el Dadà. Els dadaistes reivindicaven la imaginació i l’atzar com a únics recursos creatius vàlids. Aquesta rebel·lió contra una modernitat racional, ordenada i eficaç, tingué continuïtat amb el surrealisme, que es definí com a alternativa al naturalisme i al purisme.

3 – COMENTARI DE L’OBRA

 3.1 Estil

El surrealisme parteix del moviment Dadà, però perd la seva càrrega nihilista. Manté el to de rebel·lió i l’atac contra l’art tradicional.

Els somnis són considerats l’expressió directa de la ment inconscient.

Miró va reduir els objectes i les figures a la seva essència, cercant una aproximació a la innocència dels nens. Segons ell, els animals eren taques, ulls i orelles; les persones eren caps, mans, peus, llengües, dents, pits i sexes; la terra era la mare nodridora i per això de vegades tenia mugrons; les muntanyes llançaven els seus secrers en forma de foc o d’animals com serps que sorgien de les seves entranyes i que simbolitzaven rius; i els arbres eren presències verticals amb alguna fulla que envaïa l’espai.

 3.2 Descripció

L’any 1928, Miró viatjà a Holanda i, impressionat pels pintors holandesos del segle XVII, pintà una sèrie en què els interpretava a la seva manera. “Interior Holandès I” prengué com a referència “El tocador de llaüt”, de Sorgh.

Elements plàstics

Els colors són molt brillants, purs i plans, i les formes es distorsionen per adquirir un aspecte com d’ameba. Tres grans bandes de color configuren l’habitació.

Miró traduí al seu propi llenguatge el quadre de Sorgh. Així, tant al quadre de Miró com a l’original, hi podem veure el llaüt, l’home que el toca, el gos en primer terme, el gat sota la taula i, la finestra amb el paisatge, a l’esquerra. El músic és una figura orgànica que s’estén per l’espai en forma de taca blanca i té la cara d’un sol enfurismat. El que és més difícil d’apreciar és la dona que apareix al quadre original, i que ara és una silueta situada damunt la taula sota la qual hi ha el gat.

Composició

Miró estudià la dinàmica de les línies i el ritme del quadre i aconseguí col·locar el tocador de llaüt al centre d’un remolí i crear un moviment dansant a la composició. La interpretació que va fer del quadre de Sorgh en general traspua una clara sensació de moviment.

4 – INTERPRETACIÓ DE L’OBRA

 4.1 Funció

El mateix any que va pintar els “Interiors Holandesos”, Miró va fer una exposició a la Galeria Bernheim que representà la seva consagració.

Va tenir una gran autonomia dins del surrealisme; no volia submergir-se, com molts surrealistes, en l’inconscient profund, sinó recuperar la innocència d’una infantesa feliç. Per això va prestar molta atenció a l’art dels no instruïts, com ara els nens o els malalts mentals, i n’admirava la llibertat i exhuberància.

 4.2 Iconografia i significat

Miró volia ser realista i, de fet, com ell mateix deia, les seves figures, per estranyes que semblessin, sempre feien referència a alguna cosa, persona o animal concret. El realisme de Miró suprimeix elements del quadre per “eliminar el cubisme de la seva obra”.

El tocador de llaüt, de Sorgh

Imatges trobades a:

http://byricardomarcenaro.blogspot.com/2009/11/painter-miro-joan-part-4.html

http://pinturesguerra.blogspot.com/2009_04_01_archive.html