NÚMERO 1

1 – DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Paul Jackson Pollock (1912-1956)

Cronologia: 1948

Tipus d’obra: Pintura.

Estil: Expressionisme abstracte, Action Painting.

Tècnica: Oli, esmalt i pintura d’alumini.

Localització: Museum of Contemporary Art (Los Angeles)

2 – CONTEXT HISTÒRIC

Durant la II Guerra Mundial, el centre cultural artístic i comercial es desplaça des de París i Berlín fins a Nova York, una ciutat cosmopolita, oberta a totes les influències, que acull a nombrosos artistes avantguardistes europeus exiliats.

Jackson Pollock va ser un influent artista dels Estats Units i un referent en el moviment de l’expressionisme abstracte. El 1929 es va traslladar a Nova York, on va estudiar amb el pintor Thomas Hart Benton. Peggy Guggenheim va ser la seva mecenes; li entregava una mensualitat.

Pollock va morir sobtadament en un accident de cotxe el 1956.

3 – COMENTARI DE L’OBRA

 3.1 Estil

Pollock es va distanciar de l’art figuratiu i va desenvolupar tècniques com l’splashing. A partir de 1942 començà a aplicar la tècnica del dripping. Aquestes tècniques consistien en llençar pintura al llenç o deixar-la degotar sobre aquest (Action Painting), sense utilitzar dibuixos. A causa d’aquesta manera de pintar, Pollock va ser anomenat “Jack the Dripper” –joc de paraules amb “Jack the Ripper” i “Dripper”.

La seva producció es va caracteritzar per l’energia en el traç i la violència gestual i pels colors vius.

 3.2 Descripció

És una obra de dimensions extraordinàries que vol imitar un mur d’obra. La tela està totalment coberta de color, en expressió estilística d’un absolut ‘horror vacui’, que serà un element característic de l’obra de Pollock i altres membres de l’expressionisme abstracte.

Els colors són utilitzats directament tal i com surten dels tubs. Pollock utilitza colors purs, vermell, blanc, negre; amb els quals forma línies que es corben sinuosament les unes sobre les altres. La mirada de l’espectador no se centra en un punt concret del quadre, sinó que va passant per tota la seva superfície.

És una imatge gairebé apocalíptica, gràcies a la rapidesa i a l’energia psíquica de la seva execució.

4 – INTERPRETACIÓ DE L’OBRA

L’obra es realitza sense un pla previ, l’important és l’ immediatesa, l’acte de pintar més que el resultat final. No existeix, per tant, un tema ni una iconografia. La pintura respon a un impuls lliure, automàtic; és un vehicle d’expressió de sentiments sense res per desxifrar.  

Imatge trobada a:

http://mpdiegoolate.blogspot.com/2010/04/jackson-pollock-numero-i-1948.html

LA RATLLA VERDA

1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Henri Matisse (1869-1954)

Cronologia: 1905

Tipus d'obra: Pintura.

Estil: Fauvisme.

Localització: Statens Museum for Kunst (Museu d'Art de l'Estat), Copenhaguen.

Altres denominacions: Madame Matisse; retrat de Madame Matisse amb una ratlla verda.

2 - CONTEXT HISTÒRIC

Henri Matisse va viure en una època plena de traumàtics esdeveniments polítics; les dues guerres mundials, la guerra freda i els enfrontaments i violents que aquesta causà. Tot i així, mai va fer cap pintura que al·ludís a cap  fet polític, ni en va escriure mai res al respecte. Va pintar al llarg de seixanta anys produïnt imatges de comfort, equilibri i satisfacció.

3 - COMENTARI DE L'OBRA

 3.1 Estil

El fauvisme fou un moviment molt curt que tan sols durà tres anys (1905-1908), però va tenir un impacte tan fort que actualment és considerat com el primer moviment d'avantguarda del segle XX. Va aconseguir superar el neoimpressionisme i el simbolisme, recollint alhora les troballes d'aquests moviments anteriors: la pinzellada ampla i empastada, la juxtaposició de colors purs sense matisar, les divisions arbitràries de color i el color pla, sense tonalitats, a la manera de Van Gogh, Cézanne i Gauguin. Els fauvistes consideraven el quadre com una superfície plana i prescindien totalment dels efectes de profunditat i de les lleis de la perspectiva. 

El moviment reivindicava la llibertat absoluta en els procediments pictòrics i s'inspiraven en l'art primitiu, com Gauguin.

3.2 Descripció

ELEMENTS PLÀSTICS

Es tracta del retrat d'una dona. Hi dominen els colors purs, intensos, aplicats en àrees planes i, en alguns punts del quadre, amb pinzellada solta. Al mig del rostre de la dona hi apareix una ratlla verda. Tant la figura com el fons del quadre estan constituïts per taques de color. 

L'autor, enlloc de representar les ombres de forma convencional, tradueix la llum natural a colors, de manera que el costat de tons freds simula la part en ombra i, el de colors càlids, la il·luminada.

La ratlla verda fa que el quadre guanyi en expressivitat. El vermell és el color predominant i, per tal de ressaltar al màxim el nas de la dona, Matisse va decidir pintar-lo amb el complementari: el verd.

COMPOSICIÓ

L'eix de la composició el constitueix la ratlla verda. Aquesta és una ombra artificial que divideix el rostre de la dona en dues parts; la il·luminada i la part en penombra.

4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

 4.1 Funció

L'any 1905 Matisse es va convertir de manera involuntària en el líder dels fauvistes a causa de l'escàndol que esclatà al Saló de la tardor. Les obres exposades en aquell saló eren d'una interpretació tant lliure de la realitat i d'un acolorament tant brillant que van sorprendre els visitants.

Matisse va pintar el quadre per presentar-lo a l'esmentat saló.

4.2 Iconografia i significat:

Es tracta d'un retrat d'Amélie Parayre, la dona de Matisse. La intenció de l'autor a l'hora de pintar aquest quadre no era la de reflectir el rostre de la seva dona, sinó reproduïr-lo tal com ell el veia. És a dir, plasmar-hi la seva pròpia vivència.

Imatge trobada a:

http://phobos.xtec.cat/artsdidactica/displayimage.php?album=81&pos=1

COMPOSICIÓ IV



1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Wassili Kandinsky (1866-1944)

Cronologia: 1911

Tipus d'obra: Pintura.

Estil: Art abstracte.

Tècnica: Oli.

Localització actual: Kunstammlung Nordrhein-Westfalen, Düsseldorf.

2 - CONTEXT HISTÒRIC
Eren anys de calma tensa a Europa: els conflictes bèl·lics havien quedat relegats a la perifèria de les colònies. A més, els avenços tecnològics van ser espectaculars: l'electricitat, els antibiòtics, la ràdio i el telègraf, l'automòbil... Un nou món havia de sorgir a partir de l'esfondrament del que hi havia.
Aparegueren la teoria de la relativitat d'Einstein (1905) i la teoria de l'àtom de Rutherford (1912).

3 - COMENTARI DE L'OBRA

 3.1 Estil
L'art abstracte neix el 1910, quan Wassili Kandinsky, un dels fundadors del grup expressionista Der Blaue Reiter, realitza la seva primera aquarel·la abstracta, un paisatge molt estilitzat i colorista que li inspirà, quan el va veure invertit, un nou món de colors i formes irregulars que tenia una gran expressivitat. Des d'aquell moment va començar a pintar quadres abstractes dominats pel dinamisme i l'emoció.

 3.2 Descripció
En algunes de les obres de la primera etapa de Kandinsky s'hi troben elements semàntics identificables, com l'arc de Sant Martí que hi ha a Composició IV. Tot i això, les formes tendeixen a diluir-se en un mar de colors contrastats i contorns fluids.
ELEMENTS PLÀSTICS
Per a Kandinsky, els elements fonamentals del dibuix eren el punt i la línia. El punt és la cèl·lula original en repòs, morta; i la línia és el traç del punt quan es posa en moviment, quan reviu. Aquesta visió es percep més clarament a les seves obres més evolucionades que, fins i tot, s'impregnen d'una concepció arquitectònica o, en un altre període, es recolzen en cercles moltes vegades concèntrics.
COMPOSICIÓ
El quadre s'inspira en una escena d'un conte de fades. Al centre apareix una muntanya blava coronada per la silueta d'un castell. A l'esquerra lluiten uns cavallers, les muntures dels quals s'enfronten per sobre de l'arc de Sant Martí. Encara que les línies es poden interpretar d'aquesta manera, l'any 1913 Kandinsky afirmà que no pretenia donar als seus quadres un caràcter narratiu. La història, segons la nova interpretació, es converteix, doncs, en un conflicte entre elements abstractes: el groc cridaner i el blau intens, la corba i l'angle.

4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

  4.1 Funció
Kandinsky concebia la pintura com un art capaç de reproduir la comunicació, basat en la música i la seva harmonia: el color i el to havien de convertir-se en cadència musical; els quadres havien de crear acords cromàtics que produïssin en l'espectador sentiments d'equilibri i dissonància.

 4.2 Iconografia i significat
Entre el 1910 i el 1914, Kandinsky realitzà dues extenses sèries que anomenà Composicions i Improvisacions. Mentre que les Improvisacions naixien de la més pura "necessitat interior", les Composicions eren teles elaborades lentament. Una tercera categoria, les Impressions, designa aquelles obres en les quals encara es pot descobrir l'objecte extern. El predomini del color com a mitjà d'expressió no volia dir que el pintor renunciés a les formes significatives, sinó que en podia prescindir. Kandinsky barrejava diversos estils a les seves obres, que moltes vegades presentaven elements recognoscibles, sobretot en la primera època.

 



Imatge trobada a:

http://lacomunidad.elpais.com/hojadevida/2009/3/24/a-hombres-futuros-bertol-brecht

LA PERSISTÈNCIA DE LA MEMÒRIA



1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Salvador Dalí

Cronologia: 1931

Tipus d'obra: Pintura.

Estil: Surrealisme.

Tècnica: Oli sobre tela.

Localització: Museu d'Art Modern de Nova York (MoMa)

2 - CONTEXT HISTÒRIC

La vida i obra de Dalí en aquesta època es poden contextualitzar entre l'època del final de la Dictadura de Primo de Rivera, instaurada el 1923, i l'inici de la II República Espanyola. Artísticament, podem definir l'etapa republicana com un període de grans inquietuds i il·lusions, però va ser un període massa breu com perquè les seves iniciatives donessin fruit i es portessin a terme projectes nous.

En el moment que Salvador Dalí pinta aquesta obra, el paisatge ha adquirit una importància cabdal en la seva trajectòria artística. Les seves obres fetes entre 1930 i 1931 incorporen gradualment paisatges amb horitzons elevats, les roques del cap de Creus, les tonalitats blaves del mar i l'especial llum de l'Empordà.

3 - COMENTARI DE L'OBRA

 3.1 Estil

La persistència de la memòria pertany al surrealisme, moviment d'avantguarda creat el 1924 a França, després del Manifest del surrealisme d'André Breton, pare d'aquest moviment. Inicialment literari, aquest estil afecta a totes les arts i acaba essent una actitud vital. El surrealisme hereda del moviment Dadà l'ús constant de la provocació, però també es pot considerar fill espiritual del romanticisme i el simbolisme, amb els que comparteix els valors, el lirisme i la fe en la capacitat de l'art per transformar el món.

Breton proposa recórrer a l'automatisme psíquic, mitjançant el qual es pretén expressar el funcionament real del pensament. Inspirant-se en Freud, els surrealistes pensaven que la imaginació s'havia d'alliberar dels lligams de la raó, i l'única forma de fer-ho era a través del subconscient. La seva temàtica era la dels somnis, i l'art era, per a ells, un mètode de coneixement de la realitat interior, no visible.

3.2 Descripció

L'obra representa un paisatge al capvespre. Trobem, en primer terme i al centre de la composició, una estranya figura: un cap tou amb un enorme nas, del qual surt una llarga i carnosa llengua. No hi ha boca; el coll es perd en la foscor. L'ull està tancat i té unes enormes pestanyes. Tot el cap sembla que dormi sobre la sorra. Al damunt, reposa un rellotge de butxaca tou. Sobre el moble rectangular situat a l'esquerra de la composició s'hi troben dos altres rellotges: un més petit, tancat, sobre el qual s'apilonen una gran quantitat de formigues; i un altre, molt més gran, tou, deformat, prenent la mateixa forma del moble, sobre el qual hi ha una mosca i que marca les 7h. Del moble en surt un arbre trencat; potser una olivera, amb una sola branca, sense fulles, de la qual penja un altre rellotge tou.

Al fons, intensament il·luminada, podem veure una cala retallada per penya-segats rocosos. Una pedra més petita, arrodonida, projecta la seva ombra sobre la sorra de la platja, que està deserta. El mar es confon amb el cel blau cobert de vaporosos núvols blancs.

ELEMENTS PLÀSTICS

El color és ric i variat. Predominen els tons freds (blau ultramar, grisos, blancs), que contrasten amb els càlids (ocres, marrons i grocs). El color contribueix a marcar els efectes dinàmics de la composicó, ja que els tons càlids ens apropen a les formes, mentre que els freds ens n'allunyen.

El dibuix, de línies pures, molt acadèmic, té una enorme importància en el quadre. Els objectes estan representats amb exactitud i detallisme, però les seves dimensions no són reals i estan deformats.

COMPOSICIÓ

El quadre presenta una composició molt estudiada, en diagonal ascendent d'esquerra a dreta del quadre. Hi ha un equilibri perfecte entre la zona dels rellotges tous, a l'esquerra, i la zona de les roques al fons a la dreta, reforçada per la llum daurada que les il·lumina. Tota la banda de l'esquerra queda compensada per la força de la llum de la dreta. Les línies diagonals de la perspectiva de la taula fan que la nostra mirada arribi fins al rellotge tou penjat de la branca de l'olivera, així no es perd al fons del cel i, com si la branca fos un dit que assenyala, la mirada queda reconduïda fins a les roques daurades. Des d'allà, torna cap als rellotges del primer pla a través del cap adormit.

4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

 4.1 Funció

Dalí va pintar aquesta obra una tarda després de dinar, amb mal de cap, quan Gala havia marxat al cinema amb uns amics. La inspiració la va trobar en el formatge camembert que havien pres per dinar i en els problemes filosòfics del que era "super-tou" en el formatge.
Es va exposar per primera vegada a París, a la Galeria Pierre Colle, el 1931. El galerista novaiorquès Julien Levy la va comprar i, el 1934, el quadre va passar a formar part de la col·lecció permanent del MoMa.

4.2 Iconografia i significat
Dalí insinua la relativitat del concepte de temps i escenifica l'angoixa de l'ésser humà per controlar el temps.
El paisatge integra els elements "durs" de l'obra, els que persisteixen en el temps, com el mar, les roques del cap de Creus, la pedreta blanca, la branca de l'olivera o el moble; en contraposició dels elements "tous", que es desfan i ens donen la sensació de relativitat del temps.
La forma adormida del centre de l'obra podria ser l'autoretrat de Dalí. Té una gran semblança amb altres rostres d'aquesta època, com el que apareix a "El gran masturbador" (1929), en el que Dalí s'autorretrata identificant les seves faccions amb unes roques del cap de Creus.
El paisatge del cap de Creus també apareix en obres com "Les ombres d el anit que cau" (1931) o "A la vora del mar" (1931).
La mosca -que ens permet fer un joc de paraules: "el temps vola"- sobre el vidre del rellotge i les formigues sobre el rellotge dur són símbols de putrefacció. A més, donen sortida a un dels traumes de la seva infantesa, la por als insectes.



Imatge trobada a:

http://cuisinemusicandart.blogspot.com/2010/11/salvador-dali-la-persistencia-de-la.html

GUERNICA

1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Pablo Picasso (1881 - 1973)

Cronologia: 1937

Tipus d'obra: Pintura.

Estil: Cubisme, surrealisme, expressionisme.

Tècnica: Oli sobre tela.

Localització actual: Museu d'Art Reina Sofia, Madrid.

2 - CONTEXT HISTÒRIC

En plena Guerra Civil Espanyola, Gernika, una localitat símbol de la identitat basca, sense cap interès estratègic o militar, va ser brutalment bombardejada per l'aviació nazi. Aquest esdeveniment va actuar de detonador perquè  Picasso acceptés l'encàrrec de pintar un mural immens per al pavelló espanyol de l'Exposició Internacional de París del 1937.

El Guernica, l'obra d'art més coneguda del segle XX, és la darrera obra èpica de la història de la pintura. A més de ser un emblema ètic i moral per a moltes generacions, artísticament marca el final d'un cicle: les primeres avantguardes del segle XX.

3 - COMENTARI DE L'OBRA

 3.1 Estil

Picasso es va servir de diversos esbossos abans de realitzar el Guernica final. A aquests esbossos del Guernica, s'hi aprecia sempre l'ús del cubisme, estil seguit i també apreciat pels surrealistes, en el que una figura representa diferents imatges -una imatge múltiple.

L'impacte que rep l'espectador en veure el Guernica és un clar signe de la vessant expressionista de l'obra.

 3.2 Descripció

ELEMENTS PLÀSTICS

Es creu que l'absència de colors està en estreta relació amb el fer que Picasso s'assabentés de la matança pels diaris: va interioritzar l'horror i l'expressà en negres entintats, gran varietat de grisos impactants i un blanc sepulcral.

El pintor usa molts recursos expressius, com ara la deformació dramàtica dels cossos i les cares, i el repartiment desigual de la llum, que il·lumina les figures que es volen ressaltar, alhora que banya en ombres el seu entorn. Tot al quadre és clar i fins i tot semblen delimitats els espais que s'haurien d'omplir de color, però aquest ha fugit, com el volum. Tant l'un com l'altre representen la vida; eliminats aquests, per tant, queda la mort.

COMPOSICIÓ

Picasso va estructurar el quadre segons una estudiada composició amb simetria i perspectiva. La simetria es manifesta a l'eix de la paret blanca, situada al mig del quadre i als pilars verticals que representen, per la banda esquerra, el toro, i per la banda dreta, la dona que alça els braços. La composició és distribuïda com un tríptic: al panell central estan situats el cavall i la dona portadora de la làmpada; al lateral dret, es produeix l'incendi i hi ha la dona que crida; i al costat esquerre, hi ha el brau i la dona amb el nen mort en braços.

Picasso va recórrer a les troballes del cubisme per disposar aquesta escena, que s'organitza en triangles. El més evident és el central, que té com a vèrtex el quinqué i que queda delimitat, a l'esquerra per una línia diagonal, i ala dreta per diversos elements solts com la cua del cavall i les seves dents. La base l'ocupa el guerrer caigut.

En quant a la perspectiva, en primer terme hi ha el guerrer caigut; seguidament, la resta de figures, que se situen a diverses distàncies i, finalment, les referències arquitectòniques que delimiten l'espai.

4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

 4.1 Funció

Per damunt de les ideologies i de la política, és un crit a la vida i a la pau, que expressa a cada imatge una voluntat pacifista i que representa una fita dins del panorama artístic.

4.2 Iconografia i significat

Pràcticament cada imatge és el símbol d'alguna cosa relacionada amb la pau.

La dona que entra per la finestra sota la forma de la bafarada que es fa servir als còmics és la "dona-crit". El quinqué revela la veritat mitjançant la llum que porta; per contra, la bombeta, que només s'il·lumina a ella mateixa, és la denúncia de la manipulació informativa que van utilitzar els nacionals per fer creure que el bombardeig era una acció dels mateixos republicans. El cavall simbolitza el poble, que sucumbeix en una lluita que no és la seva; el brau, en canvi, ben aferrat a la terra i és la força del poble que, malgrat tot, no serà vençut. El guerrer vençut, destrossat, mostra una baioneta trencada i, a la mateixa mà, com una esperança mai perduda, una flor. El nen mort en braços de la seva mare té els ulls tancats i quiets per explicitar que és una víctima sense cap possibilitat de defensar-se.

Al quadre hi ha altres símbols de lectura fàcil, com els ulls giravoltats per expressar l'horror, o les llengües, semblants a punyals o trossos de vidre, símbols de la tragèdia.

El pintor no assisteix a la visió de la mort amb terror o pietat sinó que és dintre del fet i pateix l'anihilació juntament amb les víctimes.

Imatge trobada a:

http://www.terra.es/personal/asg00003/picasso/guernica.html



INTERIOR HOLANDÈS I

1 – DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Joan Miró

Cronologia: 1928

Tipus d’obra: Pintura.

Estil: Surrealisme.

Tècnica: Oli.

Localització: Museu d’Art Modern (MoMa), New York.

2 – CONTEXT HISTÒRIC

L’”Interior Holandès I” de Joan Miró és una pintura molt representativa del que van ser les primeres obres pictòriques del surrealisme, un moviment que, als seus inicis, havia estat principalment literari. El surrealisme sorgeix a París per fer front al moviment purista o “purisme”. La Primera Guerra Mundial i l’esclat de la Revolució a Rússia van repercutir al panorama artístic amb un “retorn a l’ordre”, és a dir, un retorn dels valors d’equilibri i harmonia i d’un ideal de bellesa basat en unes normes de perfecció. Això va implicar una revalorització de l’art naturalista, encara que no acadèmic –l’art acadèmic havia quedat definitivament obsolet.

D’altra banda, el gran impacte del cubisme havia comportat un predomini d’estils artístics basats en la geometria l’objectivitat, com el ja esmentat moviment purista, el neoplasticisme i l’estil de l’Escola de la Bauhaus a Alemanya.

L’horror de la guerra, i amb ell la constatació que la raó i el progrés s’havien posat al servei de la destrucció, de la barbàrie i de l’explotació; va donar lloc a l’aparició, en territoris no afectats directament per les hostilitats, d’un moviment radicalment diferent de la resta: el Dadà. Els dadaistes reivindicaven la imaginació i l’atzar com a únics recursos creatius vàlids. Aquesta rebel·lió contra una modernitat racional, ordenada i eficaç, tingué continuïtat amb el surrealisme, que es definí com a alternativa al naturalisme i al purisme.

3 – COMENTARI DE L’OBRA

 3.1 Estil

El surrealisme parteix del moviment Dadà, però perd la seva càrrega nihilista. Manté el to de rebel·lió i l’atac contra l’art tradicional.

Els somnis són considerats l’expressió directa de la ment inconscient.

Miró va reduir els objectes i les figures a la seva essència, cercant una aproximació a la innocència dels nens. Segons ell, els animals eren taques, ulls i orelles; les persones eren caps, mans, peus, llengües, dents, pits i sexes; la terra era la mare nodridora i per això de vegades tenia mugrons; les muntanyes llançaven els seus secrers en forma de foc o d’animals com serps que sorgien de les seves entranyes i que simbolitzaven rius; i els arbres eren presències verticals amb alguna fulla que envaïa l’espai.

 3.2 Descripció

L’any 1928, Miró viatjà a Holanda i, impressionat pels pintors holandesos del segle XVII, pintà una sèrie en què els interpretava a la seva manera. “Interior Holandès I” prengué com a referència “El tocador de llaüt”, de Sorgh.

Elements plàstics

Els colors són molt brillants, purs i plans, i les formes es distorsionen per adquirir un aspecte com d’ameba. Tres grans bandes de color configuren l’habitació.

Miró traduí al seu propi llenguatge el quadre de Sorgh. Així, tant al quadre de Miró com a l’original, hi podem veure el llaüt, l’home que el toca, el gos en primer terme, el gat sota la taula i, la finestra amb el paisatge, a l’esquerra. El músic és una figura orgànica que s’estén per l’espai en forma de taca blanca i té la cara d’un sol enfurismat. El que és més difícil d’apreciar és la dona que apareix al quadre original, i que ara és una silueta situada damunt la taula sota la qual hi ha el gat.

Composició

Miró estudià la dinàmica de les línies i el ritme del quadre i aconseguí col·locar el tocador de llaüt al centre d’un remolí i crear un moviment dansant a la composició. La interpretació que va fer del quadre de Sorgh en general traspua una clara sensació de moviment.

4 – INTERPRETACIÓ DE L’OBRA

 4.1 Funció

El mateix any que va pintar els “Interiors Holandesos”, Miró va fer una exposició a la Galeria Bernheim que representà la seva consagració.

Va tenir una gran autonomia dins del surrealisme; no volia submergir-se, com molts surrealistes, en l’inconscient profund, sinó recuperar la innocència d’una infantesa feliç. Per això va prestar molta atenció a l’art dels no instruïts, com ara els nens o els malalts mentals, i n’admirava la llibertat i exhuberància.

 4.2 Iconografia i significat

Miró volia ser realista i, de fet, com ell mateix deia, les seves figures, per estranyes que semblessin, sempre feien referència a alguna cosa, persona o animal concret. El realisme de Miró suprimeix elements del quadre per “eliminar el cubisme de la seva obra”.

El tocador de llaüt, de Sorgh

Imatges trobades a:

http://byricardomarcenaro.blogspot.com/2009/11/painter-miro-joan-part-4.html

http://pinturesguerra.blogspot.com/2009_04_01_archive.html

EL JURAMENT DELS HORACIS

1 – DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Jacques-Louis David (1748-1825)

Cronologia: 1784

Tipus d’obra: Pintura.

Estil: Neoclassicisme.

Tècnica: Oli sobre tela.

Localització actual: Museu del Louvre, París.

2 – CONTEXT HISTÒRIC

L’últim terç del segle XVIII a França és el moment de la transició entre l’Antic Règim i la separació de poders.

El 1774 va morir Lluís XV, símbol del rococó i la frivolitat. Fou un regnat llarg, iniciat el 1715. El va succeir Lluís XVI (1774-1792), qui intentà fer algunes reformes sense canviar les bases de l’Antic Règim: els privilegiats continuen sense pagar impostos i tenen reservats càrrecs i rendes.

Els Il·lustrats utilitzen la raó per criticar els fonaments de l’Antic Règim i posar les bases ideològiques de la revolució burgesa.

El 1789 esclata el procés revolucionari a França. Lluís XVI és executat i s’esdevé la República Francesa. Tenen lloc diversos governs que fracassen. França viu un període de malestar.

El 1799, un militar, Napoleó Bonaparte, es fa amb el poder i comença una política expansionista.

L’art grec i sobretot el romà són adoptats com a models de l’art de la nova societat revolucionària.

3 – COMENTARI DE L’OBRA

3.1 Estil

París va ser el principal centre difusor de la pintura neoclàssica, amb Jacques-Louis DAVID (1748-1825) com a màxim representant.

El neoclassicisme sorgeix com a reacció contra l’estil del rococó, que va lligat a l’opulència, el luxe i la frivolitat, i és vist com a amoral.

Per tant, es busca un art útil, racional, didàctic i moralitzant.

El món clàssic, la producció artística i les maneres de fer de Grècia i de Roma, es prenen com a model a seguir. Es funden acadèmies, amb l’objectiu de reglamentar i objectivar l’art. L’estètica no es pot deixar a l’impuls personal dels artistes i mecenes.

 3.2 Descripció

L’energia i la vitalitat que desprenen els homes queden contrastades per l’abatiment de les dones.

L’estança en què té lloc l’acció està desproveïda de motius decoratius, exceptuant la llança que es troba penjada al fons. Les columnes de les arcades són d’ordre toscà, d’origen romà.

Elements plàstics

El cromatisme se subordina al dibuix. Els colors són brillants i clars, i predominen les tonalitats vermelles, grises i ocres. El roig de la túnica del pare al centre de la tela és un símbol de la passió inherent al jurament, però també de la sang que es vessarà.

La llum, de clara inspiració caravaggiesca, entra per l’esquerra del llenç i projecta les ombres dels germans cap al pare i les dones.

Composició

L’artista utilitzà les línies rectes per traçar els personatges masculins i les línies suaus i rodones per als femenins. L’enrajolat del terra i les parets laterals proporcionen una perspectiva lineal.

La composició es configura a partir dels tres arcs del fons de la sala: al de l’esquerra se situen els tres germans; al del mig, el pare; i a l’altre, les dones i els nens. El número 3 és una constant en l’obra: hi ha tres arcs, tres espases, tres germans, tres dones... També pren una gran importància la distribució dels elements segons diverses formes geomètriques.

Així, els joves i el pare formen, en ser aproximadament de la mateixa mida, un rectangle; les cames dels germans, les del pare, les dues joves que es planyen, la dona i els nens, es resolen amb triangles.

Al centre de la tela hi ha representades les espases alçades i els braços dels germans i el pare, que deixen ben clar quin és el tema central.

4 – INTERPRETACIÓ DE L’OBRA

 4.1 Funció

Lluís XVI encarregà el quadre, que va ser exposat al Saló del 1785.

Va tenir una clara funció propagandística: encoratjar a complir els deures envers la pàtria i a no deixar-se emportar pels sentiments.

 4.2 Iconografia i significat

L’obra es basa en la història que es narra a Ab Urbe Condita, de Tit Livi: Al segle VII aC, Roma i Alba Longa es disputaven el domini de la Itàlia central, així que van decidir que lluitarien entre ells tres germans de cada bàndol: els Horacis per Roma i els Curiacis per Alba Longa. L’únic que sobrevisqué fou un dels Horacis, el qual, en veure els plors de la seva germana Camil·la per la mort del seu promès –un dels Curiacis-, la matà ja que lamentava la mort d’un enemic de Roma.

David volia imbuir als esperits de la seva època el sentit del deure envers la pàtria, a imatge i semblança dels Horacis.

La tria del moment del jurament i no de cap altre va ser segurament motivada pel fet de ser l’instant en què l’orgull patriòtic és més intens.

Imatges trobades a:

http://apliedu.xtec.cat/wikiform/wikiexport/cursos/tic/d206/modul_7/practica_3

http://analisisdehistoriadelarte.blogspot.com/2008/06/el-jurament-dels-horacis.html

EL CRIT

1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Edward Munch (Loten, 1863 - Ekely, 1944)

Cronologia: 1893

Tipus d'obra: Pintura

Estil: Expressionisme

Tècnica: Oli sobre tela

Localització: Museu Nacional d'Oslo. Munch va realitzar diverses versions d'El Crit: una litografia, per exemple. En total, n'existeixen cap a 50 còpies.

2 - CONTEXT HISTÒRIC

Munch va néixer prop d'Oslo, fill d'un metge de malalts pobres a qui, de nen, acompanyava en les seves visites. La visió del patiment i de la mort li eren familiars. Va veure morir de tuberculosi la seva mare i la seva germana gran quan encara no tenia catorze anys. Va viatjar a París, on va conèixer l'obra dels postimpressionistes, com Gauguin.

Li interessaven la psiquiatria i l'estudi de la ment humana, la literatura d'Ibsen i la filosofia de l'angoixa de Kierkegaard (existencialista).

(falten dades històriques... PENDENT)

3 - ANÀLISI DE L'OBRA

3.1 - Estil

Es tracta d'una obra expressionista, però en el moment en què Munch la va pintar, el moviment expressionista encara no existia com a tal. Ell és considerat com a un dels fundadors d'aquest moviment estètic. Els antecedents immediats de l'expressionisme van ser les últimes obres de Van Gogh i l'obra de Munch, que revela influència del Goya de les pintures negres (preexpressionisme), i de Gauguin i Van Gogh pel que fa a la tècnica pictòrica.

Per tant, Munch és un pintor contemporani dels postimpressionistes, s'alimenta de les seves fonts i desenvolupa un art agressiu, amb la intenció de plasmar el més profund de l'ànima humana. En conclusió, fa un art expressionista.

L'expressionisme no intenta agradar al públic o alienar-lo amb visions utòpiques o somnis impossibles, al contrari, busca sacsejar-lo i fins i tot incomodar-lo o espantar-lo.

3.2 - Descripció

El Crit és una de les obres més significatives de l'expressionisme internacional i del seu autor. El quadre presenta una figura d'aspecte cadavèric, feta a partir de línies ondulants, que crida mentre es duu les mans al cap.

Tot en el quadre és ondulant i inestable: el personatge, la vegetació, el mar i el cel. L'únic element que contrasta amb les línies corves és la forta diagonal que traça la barana del pont, que allunya de l'espectador les dues siluetes humanes i l'horitzó, per tal d'accentuar la sensació de buidor de la figura central. Al fons, una carena de muntanyes, que sembla protegir una llengua d'aigua (potser un fiord), configura l'horitzó de l'escena. Al mar hi ha diversos velers ancorats. El cel, per sobre de les muntanyes, mostra diverses tonalitats de vermells, taronges i grocs, preludi potser, del crepuscle (o de la posta).

   ELEMENTS PLÀSTICS:

La pinzellada de Munch és allargada i sinuosa, inspirada molt probablement en l'obra de Van Gogh i en la contemporània estètica modernista. No hi ha dibuix; l'autor no intenta ser realista. La realitat ha estat deformada de manera conscient per tal d'expressar millor el dramatisme i l'angoixa interior del personatge.

L'ús del color és totalment arbitrari i serveix per reforçar l'expressivitat del quadre, subratllant el seu dramatisme i contribuint a crear un clima d'irrealitat pel qual sembla expandir-se el crit desesperat que fa ondular l'ésser humà, la vegetació, el cel i el mar.

Destaquen les combinacions de colors primaris i càlids, com el cel impossible i ondulant fet de franges grogues i vermelles, colors que es repeteixen al pont.

La vermellor del conjunt, però, contrasta amb la taca verdosa que hi ha a la dreta del quadre, que insinua ser una massa vegetal. Les tonalitats grogues contrasten, al seu temps, amb la taca lilosa que envolta el mar fins l'horitzó. Per tant, també hi ha combinacions de colors complementaris.

4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

4.1 - Funció

L'objectiu de l'autor en pintar aquesta obra era expressar el seu món individual, ple d'angoixa i patiment.

4.2 - Iconografia i significat

En unes notes del 1882, el mateix Munch va descriure la situació que va originar El Crit: "anava caminant amb dos amics pel passeig, el sol es ponia, el cel es tornava de cop i volta vermell; jo em vaig aturar. Cansat, em vaig recolzar en una barana. Damunt la ciutat i el fiord blau fosc no hi havia sinó sang i llengües de foc. Els meus amics continuaven la seva marxa i jo seguia aturat al mateix lloc, tremolant de por, i sentia que un udol infinit penetrava tota la naturalesa."

L'obra expressa l'angoixa i la soledat de l'ésser humà davant la vida. El crit plasma els terrors, les pors de l'home modern, l'angoixa metafísica del gènere humà, que es troba en un món que aparentment confia en la raó i la ciència i envoltat d'una natura de la qual se sent exclòs. El drama solitari és reforçat pels trets de la figura protagonista, que recorden a una calavera, símbol del preludi de la mort.

Imatge trobada a:

http://www.ucm.es/info/echi1/imagen/pint/gritomunch.htm



CREU I R

1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Antoni Tàpies

Cronologia: 1975

Tipus d'obra: Pintura matèrica.

Estil: Informalisme.

Tècnica: Mixta: Sorra, tela, pedres, pintura i llapis grafit.

Localització: Col·lecció MACBA. Fundació Museu d'Art Contemporani de Barcelona.

2 - CONTEXT HISTÒRIC

L'obra d'Antoni Tàpies es va veure influenciada, des dels seus inicis, per la situació política a Espanya.

Antoni Tàpies pinta "Creu i R" uns mesos abans de la mort de Franco. Durant aquell any, va contribuir amb un cartell i una litografia a una campanya per abolir la pena de mort al país i va participar activament en les lluites que demanaven l'amnistia dels presos polítics del règim franquista.

3 - ANÀLISI DE L'OBRA

3.1 - Estil

L'Informalisme és un moviment pictòric que engloba totes les tendències abstractes i gestuals desenvolupades a França. Podríem dir que, a Europa, l'expressionisme abstracte s'anomena Informalisme. Dins d'aquest moviment es distingeixen diferents corrents, com l'abstracció lírica, la pintura matèrica, el taquisme, etc.

Tàpies, en l'obra "Creu i R", practica la pintura matèrica, també coneguda com a "art brut", que es caracteritza per la tècnica mixta i l'ús de materials heterogenis, moltes vegades de rebuig o de reciclatge, barrejats amb els materials tradicionals de l'art cercant un nou llenguatge d'expressió artística. Se sol considerar Tàpies com a precursor de l'Arte Povera, en la seva utilització de materials pobres i de rebuig, encara que cal remarcar la diferència conceptual de tots dos estils. Influenciat pel pop-art, als anys 70, Tàpies comença a fer servir objectes més sòlids en les seves obres, com parts de mobles, utilitzant-los com a evocadors d'un major ordre universal.

3.2 - Descripció

Aquesta obra, com la majoria de quadres matèrics de Tàpies, està basada en línies contundents que formen composicions complexes. Utilitza colors terrossos, propis de la matèria, com l'ocre, el marró, el negre i el vermell. Segons Tàpies, "Vivim en un món ple de colors", massa estridents per ell, que pinta en tons foscos, austers, com els esmentats anteriorment, perquè diu que són els colors de l'interior de les persones.

En la construcció de l'obra podem observar dos nivells: El llenguatge matèric, en aquest cas marcat per la textura de la sorra, les pedres i la tela; i el dibuix i la línia, donats per la creu, les lletres (R i H) i els signes (+).

Dóna molta importància a la superfície de l'obra, que adquireix valor de relleu: Les textures de la sorra, de les pedres, de la tela enganxada que dibuixa la lletra H i al mateix temps crea efectes d'ombres, aporten una gran expressivitat.

4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

4.1 - Funció

En la seva obra, Tàpies reflecteix una gran preocupació pels problemes de l'ésser humà: la malaltia, la mort, la soledat, el dolor o el sexe. Tàpies ens dóna una nova visió de la realitat més senzilla i quotidiana, enaltint-la a cotes de veritable espiritualitat. La concepció vital de l'artista es nodreix de la filosofia existencialista, que remarca la condició material i mortal de l'home.

4.2 - Iconografia i significat

A "Creu i R", el motiu principal és la creu, símbol que es converteix en l'element definitori de l'estil de Tàpies. Va començar a utilitzar-la després de la Guerra Civil, moment en què Espanya se li presentava com un gran cementiri.

Posteriorment, la creu serà entesa per l'artista com a símbol de les coordenades de l'espai. Però també estarà connectada amb la religió, el cristianisme i amb tota una tradició que arrenca de l'art medieval i que Tàpies recupera per donar-li un sentit de contemporaneïtat.

Pel que sembla, la creu és també un record a Ramon Llull, qui s'estranyava de que els artistes de la seva època no pintessin creus i les considerava "temes essencials".

L'obra, a més de la creu, conté altres símbols presents en la iconografia de l'autor: Altres creus petites, les lletres R i H -podrien ser la incial de Ramon (Llull) i la d'"Hospital", respectivament, o bé una referència a la seva malaltia pulmonar- i les petites benes amb taques de color vermell que es superposen a la part superior donant un efecte de volum.

Imatge trobada a:

http://www.abstract-art.com/abstraction/l3_more_artists/ma25_tapies_creu_I_r.html