EL MARXISME CURARÀ ELS MALALTS



1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autora: Frida Kalho (1907-1954)

Cronologia: 1954

Tipus d'obra: Pintura.

Estil: Realisme social, simbolisme, surrealisme, expressionisme...

Tècnica: Oli sobre tela.

Localització: Museu Frida Kalho, Ciutat de Mèxic.

2 - CONTEXT HISTÒRIC

Frida Kalho va ser una pintora mexicana, que va fer principalment autorretrats. Va néixer a Coyoacan, al sud de Ciutat de Mèxic. Va patir un terrible accident als divuit anys. Durant llargs períodes de convalescència va aprendre a pintar de manera autodidacta.

A la seva obra va reflectir les profundes conseqüències físiques i psíquiques que va sofrir per culpa de l'accident. L'any 1929, es va casar amb el muralista mexicà Diego Rivera. Un avort als tres anys de casada també va influir de manera dramàtica a la seva obra. Igualment, el seu activisme polític s'hi va veure reflectit, mostrant la seva activa i entregada lluita a favor del comunisme.

3 - COMENTARI DE L'OBRA

 3.1 Estil

L'obra de Frida Kalho és extremadament personal i reflecteix les sensacions de la seva traumàtica experiència vital. Malgrat això, en les seves composicions es pot veure el seu interès per l'art precolombí i el realisme social, aspectes que comparteix amb el seu marit Diego Rivera, amb José Clementee Orozco i Alfaro Siqueiros. L'any 1938, André Breton va viatjar a Mèxic i va conèixer l'obra de Frida Kalho, associant-la amb el grup surrealista. Malgrat que les seves creacions presentaven un alt grau de similitud amb aquest moviment, l'autora, al final de la seva vida, va rebutjar aquesta etiqueta.

 3.2 Descripció

ELEMENTS PLÀSTICS

Cada element està tractat amb una clara intenció realista, perfilats els detalls i els contorns amb una fina línia negra. Ara bé, aquest realisme es trenca a nivell conceptual en la comprensió global de l'obra, així com també en la captació de la llum i en l'elecció cromàtica. Aquests dos aspectes es troben superditats al tema, de manera que el vermell (associat al perill) i altres tonalitats com el negre, se situen a la dreta de la tela, relacionades amb l'imperialisme; i, per altra banda, el blau (associat a la serenitat), el groc i altres games més clares, omplen la superfície esquerra, vinculant-se a la causa del marxisme.

COMPOSICIÓ

La composició s'estructura a partir de l'autorretrat de l'artista en un primer pla, que, reforçat per la situació en diagonal simètrica de les dues crosses, s'estableix com a eix compositiu central. A partir de la seva figura se situen la resta dels elements escènics, col·locant-se a la seva esquerra els relacionats amb el perill imperialista, i, a la seva dreta, els vinculats amb la pau marxista. A dalt, en un segon pla, el retrat de Karl Marx mira fixament l'espectador.

Malgrat la seva simetria, l'obra té un gran dinamisme gràcies a les diagonals que formen diversos elements com ara les crosses, les grans mans que abracen l'artista i l'àliga imperial.

4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

 4.1 Funció

Kalho expressa la concepció utòpica que la creença política -i, amb ella, tota la humanitat-, podria alliberar-la de tot el seu patiment.

Aquesta obra, realitzada l'any de la seva mort, es pot considerar la síntesis del seu art; el seu testament polític i personal.

 4.2 Iconografia i significat

L'autora s'autorretrata amb un corsé de pell davant un paisatge dividit en dos: la part pacífica de la terra i l'amenaçada per la destrucció. En la primera, banyada per rius blaus, vola el colom de la pau per damunt dels països comunistes -URSS i Xina- representats en el globus terraqui. A la part fosca, es veu la silueta amenaçadora de la bomba atòmica travessada per rius de sang, al costat de l'àliga dels Estats Units d'Amèrica amb el cap de l'oncle Sam.

La salvació la representa amb el retrat de Marx, del qual surt una mà que ofega l'àliga. Dues enormes mans amb l'ull de la saviesa simbolitzen el comunisme i agafen de tal manera a l'artista que aquesta pot prescindir de les seves crosses.

LA PERSISTÈNCIA DE LA MEMÒRIA



1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Salvador Dalí

Cronologia: 1931

Tipus d'obra: Pintura.

Estil: Surrealisme.

Tècnica: Oli sobre tela.

Localització: Museu d'Art Modern de Nova York (MoMa)

2 - CONTEXT HISTÒRIC

La vida i obra de Dalí en aquesta època es poden contextualitzar entre l'època del final de la Dictadura de Primo de Rivera, instaurada el 1923, i l'inici de la II República Espanyola. Artísticament, podem definir l'etapa republicana com un període de grans inquietuds i il·lusions, però va ser un període massa breu com perquè les seves iniciatives donessin fruit i es portessin a terme projectes nous.

En el moment que Salvador Dalí pinta aquesta obra, el paisatge ha adquirit una importància cabdal en la seva trajectòria artística. Les seves obres fetes entre 1930 i 1931 incorporen gradualment paisatges amb horitzons elevats, les roques del cap de Creus, les tonalitats blaves del mar i l'especial llum de l'Empordà.

3 - COMENTARI DE L'OBRA

 3.1 Estil

La persistència de la memòria pertany al surrealisme, moviment d'avantguarda creat el 1924 a França, després del Manifest del surrealisme d'André Breton, pare d'aquest moviment. Inicialment literari, aquest estil afecta a totes les arts i acaba essent una actitud vital. El surrealisme hereda del moviment Dadà l'ús constant de la provocació, però també es pot considerar fill espiritual del romanticisme i el simbolisme, amb els que comparteix els valors, el lirisme i la fe en la capacitat de l'art per transformar el món.

Breton proposa recórrer a l'automatisme psíquic, mitjançant el qual es pretén expressar el funcionament real del pensament. Inspirant-se en Freud, els surrealistes pensaven que la imaginació s'havia d'alliberar dels lligams de la raó, i l'única forma de fer-ho era a través del subconscient. La seva temàtica era la dels somnis, i l'art era, per a ells, un mètode de coneixement de la realitat interior, no visible.

3.2 Descripció

L'obra representa un paisatge al capvespre. Trobem, en primer terme i al centre de la composició, una estranya figura: un cap tou amb un enorme nas, del qual surt una llarga i carnosa llengua. No hi ha boca; el coll es perd en la foscor. L'ull està tancat i té unes enormes pestanyes. Tot el cap sembla que dormi sobre la sorra. Al damunt, reposa un rellotge de butxaca tou. Sobre el moble rectangular situat a l'esquerra de la composició s'hi troben dos altres rellotges: un més petit, tancat, sobre el qual s'apilonen una gran quantitat de formigues; i un altre, molt més gran, tou, deformat, prenent la mateixa forma del moble, sobre el qual hi ha una mosca i que marca les 7h. Del moble en surt un arbre trencat; potser una olivera, amb una sola branca, sense fulles, de la qual penja un altre rellotge tou.

Al fons, intensament il·luminada, podem veure una cala retallada per penya-segats rocosos. Una pedra més petita, arrodonida, projecta la seva ombra sobre la sorra de la platja, que està deserta. El mar es confon amb el cel blau cobert de vaporosos núvols blancs.

ELEMENTS PLÀSTICS

El color és ric i variat. Predominen els tons freds (blau ultramar, grisos, blancs), que contrasten amb els càlids (ocres, marrons i grocs). El color contribueix a marcar els efectes dinàmics de la composicó, ja que els tons càlids ens apropen a les formes, mentre que els freds ens n'allunyen.

El dibuix, de línies pures, molt acadèmic, té una enorme importància en el quadre. Els objectes estan representats amb exactitud i detallisme, però les seves dimensions no són reals i estan deformats.

COMPOSICIÓ

El quadre presenta una composició molt estudiada, en diagonal ascendent d'esquerra a dreta del quadre. Hi ha un equilibri perfecte entre la zona dels rellotges tous, a l'esquerra, i la zona de les roques al fons a la dreta, reforçada per la llum daurada que les il·lumina. Tota la banda de l'esquerra queda compensada per la força de la llum de la dreta. Les línies diagonals de la perspectiva de la taula fan que la nostra mirada arribi fins al rellotge tou penjat de la branca de l'olivera, així no es perd al fons del cel i, com si la branca fos un dit que assenyala, la mirada queda reconduïda fins a les roques daurades. Des d'allà, torna cap als rellotges del primer pla a través del cap adormit.

4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

 4.1 Funció

Dalí va pintar aquesta obra una tarda després de dinar, amb mal de cap, quan Gala havia marxat al cinema amb uns amics. La inspiració la va trobar en el formatge camembert que havien pres per dinar i en els problemes filosòfics del que era "super-tou" en el formatge.
Es va exposar per primera vegada a París, a la Galeria Pierre Colle, el 1931. El galerista novaiorquès Julien Levy la va comprar i, el 1934, el quadre va passar a formar part de la col·lecció permanent del MoMa.

4.2 Iconografia i significat
Dalí insinua la relativitat del concepte de temps i escenifica l'angoixa de l'ésser humà per controlar el temps.
El paisatge integra els elements "durs" de l'obra, els que persisteixen en el temps, com el mar, les roques del cap de Creus, la pedreta blanca, la branca de l'olivera o el moble; en contraposició dels elements "tous", que es desfan i ens donen la sensació de relativitat del temps.
La forma adormida del centre de l'obra podria ser l'autoretrat de Dalí. Té una gran semblança amb altres rostres d'aquesta època, com el que apareix a "El gran masturbador" (1929), en el que Dalí s'autorretrata identificant les seves faccions amb unes roques del cap de Creus.
El paisatge del cap de Creus també apareix en obres com "Les ombres d el anit que cau" (1931) o "A la vora del mar" (1931).
La mosca -que ens permet fer un joc de paraules: "el temps vola"- sobre el vidre del rellotge i les formigues sobre el rellotge dur són símbols de putrefacció. A més, donen sortida a un dels traumes de la seva infantesa, la por als insectes.



Imatge trobada a:

http://cuisinemusicandart.blogspot.com/2010/11/salvador-dali-la-persistencia-de-la.html

INTERIOR HOLANDÈS I

1 – DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Joan Miró

Cronologia: 1928

Tipus d’obra: Pintura.

Estil: Surrealisme.

Tècnica: Oli.

Localització: Museu d’Art Modern (MoMa), New York.

2 – CONTEXT HISTÒRIC

L’”Interior Holandès I” de Joan Miró és una pintura molt representativa del que van ser les primeres obres pictòriques del surrealisme, un moviment que, als seus inicis, havia estat principalment literari. El surrealisme sorgeix a París per fer front al moviment purista o “purisme”. La Primera Guerra Mundial i l’esclat de la Revolució a Rússia van repercutir al panorama artístic amb un “retorn a l’ordre”, és a dir, un retorn dels valors d’equilibri i harmonia i d’un ideal de bellesa basat en unes normes de perfecció. Això va implicar una revalorització de l’art naturalista, encara que no acadèmic –l’art acadèmic havia quedat definitivament obsolet.

D’altra banda, el gran impacte del cubisme havia comportat un predomini d’estils artístics basats en la geometria l’objectivitat, com el ja esmentat moviment purista, el neoplasticisme i l’estil de l’Escola de la Bauhaus a Alemanya.

L’horror de la guerra, i amb ell la constatació que la raó i el progrés s’havien posat al servei de la destrucció, de la barbàrie i de l’explotació; va donar lloc a l’aparició, en territoris no afectats directament per les hostilitats, d’un moviment radicalment diferent de la resta: el Dadà. Els dadaistes reivindicaven la imaginació i l’atzar com a únics recursos creatius vàlids. Aquesta rebel·lió contra una modernitat racional, ordenada i eficaç, tingué continuïtat amb el surrealisme, que es definí com a alternativa al naturalisme i al purisme.

3 – COMENTARI DE L’OBRA

 3.1 Estil

El surrealisme parteix del moviment Dadà, però perd la seva càrrega nihilista. Manté el to de rebel·lió i l’atac contra l’art tradicional.

Els somnis són considerats l’expressió directa de la ment inconscient.

Miró va reduir els objectes i les figures a la seva essència, cercant una aproximació a la innocència dels nens. Segons ell, els animals eren taques, ulls i orelles; les persones eren caps, mans, peus, llengües, dents, pits i sexes; la terra era la mare nodridora i per això de vegades tenia mugrons; les muntanyes llançaven els seus secrers en forma de foc o d’animals com serps que sorgien de les seves entranyes i que simbolitzaven rius; i els arbres eren presències verticals amb alguna fulla que envaïa l’espai.

 3.2 Descripció

L’any 1928, Miró viatjà a Holanda i, impressionat pels pintors holandesos del segle XVII, pintà una sèrie en què els interpretava a la seva manera. “Interior Holandès I” prengué com a referència “El tocador de llaüt”, de Sorgh.

Elements plàstics

Els colors són molt brillants, purs i plans, i les formes es distorsionen per adquirir un aspecte com d’ameba. Tres grans bandes de color configuren l’habitació.

Miró traduí al seu propi llenguatge el quadre de Sorgh. Així, tant al quadre de Miró com a l’original, hi podem veure el llaüt, l’home que el toca, el gos en primer terme, el gat sota la taula i, la finestra amb el paisatge, a l’esquerra. El músic és una figura orgànica que s’estén per l’espai en forma de taca blanca i té la cara d’un sol enfurismat. El que és més difícil d’apreciar és la dona que apareix al quadre original, i que ara és una silueta situada damunt la taula sota la qual hi ha el gat.

Composició

Miró estudià la dinàmica de les línies i el ritme del quadre i aconseguí col·locar el tocador de llaüt al centre d’un remolí i crear un moviment dansant a la composició. La interpretació que va fer del quadre de Sorgh en general traspua una clara sensació de moviment.

4 – INTERPRETACIÓ DE L’OBRA

 4.1 Funció

El mateix any que va pintar els “Interiors Holandesos”, Miró va fer una exposició a la Galeria Bernheim que representà la seva consagració.

Va tenir una gran autonomia dins del surrealisme; no volia submergir-se, com molts surrealistes, en l’inconscient profund, sinó recuperar la innocència d’una infantesa feliç. Per això va prestar molta atenció a l’art dels no instruïts, com ara els nens o els malalts mentals, i n’admirava la llibertat i exhuberància.

 4.2 Iconografia i significat

Miró volia ser realista i, de fet, com ell mateix deia, les seves figures, per estranyes que semblessin, sempre feien referència a alguna cosa, persona o animal concret. El realisme de Miró suprimeix elements del quadre per “eliminar el cubisme de la seva obra”.

El tocador de llaüt, de Sorgh

Imatges trobades a:

http://byricardomarcenaro.blogspot.com/2009/11/painter-miro-joan-part-4.html

http://pinturesguerra.blogspot.com/2009_04_01_archive.html

EL JURAMENT DELS HORACIS

1 – DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Jacques-Louis David (1748-1825)

Cronologia: 1784

Tipus d’obra: Pintura.

Estil: Neoclassicisme.

Tècnica: Oli sobre tela.

Localització actual: Museu del Louvre, París.

2 – CONTEXT HISTÒRIC

L’últim terç del segle XVIII a França és el moment de la transició entre l’Antic Règim i la separació de poders.

El 1774 va morir Lluís XV, símbol del rococó i la frivolitat. Fou un regnat llarg, iniciat el 1715. El va succeir Lluís XVI (1774-1792), qui intentà fer algunes reformes sense canviar les bases de l’Antic Règim: els privilegiats continuen sense pagar impostos i tenen reservats càrrecs i rendes.

Els Il·lustrats utilitzen la raó per criticar els fonaments de l’Antic Règim i posar les bases ideològiques de la revolució burgesa.

El 1789 esclata el procés revolucionari a França. Lluís XVI és executat i s’esdevé la República Francesa. Tenen lloc diversos governs que fracassen. França viu un període de malestar.

El 1799, un militar, Napoleó Bonaparte, es fa amb el poder i comença una política expansionista.

L’art grec i sobretot el romà són adoptats com a models de l’art de la nova societat revolucionària.

3 – COMENTARI DE L’OBRA

3.1 Estil

París va ser el principal centre difusor de la pintura neoclàssica, amb Jacques-Louis DAVID (1748-1825) com a màxim representant.

El neoclassicisme sorgeix com a reacció contra l’estil del rococó, que va lligat a l’opulència, el luxe i la frivolitat, i és vist com a amoral.

Per tant, es busca un art útil, racional, didàctic i moralitzant.

El món clàssic, la producció artística i les maneres de fer de Grècia i de Roma, es prenen com a model a seguir. Es funden acadèmies, amb l’objectiu de reglamentar i objectivar l’art. L’estètica no es pot deixar a l’impuls personal dels artistes i mecenes.

 3.2 Descripció

L’energia i la vitalitat que desprenen els homes queden contrastades per l’abatiment de les dones.

L’estança en què té lloc l’acció està desproveïda de motius decoratius, exceptuant la llança que es troba penjada al fons. Les columnes de les arcades són d’ordre toscà, d’origen romà.

Elements plàstics

El cromatisme se subordina al dibuix. Els colors són brillants i clars, i predominen les tonalitats vermelles, grises i ocres. El roig de la túnica del pare al centre de la tela és un símbol de la passió inherent al jurament, però també de la sang que es vessarà.

La llum, de clara inspiració caravaggiesca, entra per l’esquerra del llenç i projecta les ombres dels germans cap al pare i les dones.

Composició

L’artista utilitzà les línies rectes per traçar els personatges masculins i les línies suaus i rodones per als femenins. L’enrajolat del terra i les parets laterals proporcionen una perspectiva lineal.

La composició es configura a partir dels tres arcs del fons de la sala: al de l’esquerra se situen els tres germans; al del mig, el pare; i a l’altre, les dones i els nens. El número 3 és una constant en l’obra: hi ha tres arcs, tres espases, tres germans, tres dones... També pren una gran importància la distribució dels elements segons diverses formes geomètriques.

Així, els joves i el pare formen, en ser aproximadament de la mateixa mida, un rectangle; les cames dels germans, les del pare, les dues joves que es planyen, la dona i els nens, es resolen amb triangles.

Al centre de la tela hi ha representades les espases alçades i els braços dels germans i el pare, que deixen ben clar quin és el tema central.

4 – INTERPRETACIÓ DE L’OBRA

 4.1 Funció

Lluís XVI encarregà el quadre, que va ser exposat al Saló del 1785.

Va tenir una clara funció propagandística: encoratjar a complir els deures envers la pàtria i a no deixar-se emportar pels sentiments.

 4.2 Iconografia i significat

L’obra es basa en la història que es narra a Ab Urbe Condita, de Tit Livi: Al segle VII aC, Roma i Alba Longa es disputaven el domini de la Itàlia central, així que van decidir que lluitarien entre ells tres germans de cada bàndol: els Horacis per Roma i els Curiacis per Alba Longa. L’únic que sobrevisqué fou un dels Horacis, el qual, en veure els plors de la seva germana Camil·la per la mort del seu promès –un dels Curiacis-, la matà ja que lamentava la mort d’un enemic de Roma.

David volia imbuir als esperits de la seva època el sentit del deure envers la pàtria, a imatge i semblança dels Horacis.

La tria del moment del jurament i no de cap altre va ser segurament motivada pel fet de ser l’instant en què l’orgull patriòtic és més intens.

Imatges trobades a:

http://apliedu.xtec.cat/wikiform/wikiexport/cursos/tic/d206/modul_7/practica_3

http://analisisdehistoriadelarte.blogspot.com/2008/06/el-jurament-dels-horacis.html

EL CRIT

1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Edward Munch (Loten, 1863 - Ekely, 1944)

Cronologia: 1893

Tipus d'obra: Pintura

Estil: Expressionisme

Tècnica: Oli sobre tela

Localització: Museu Nacional d'Oslo. Munch va realitzar diverses versions d'El Crit: una litografia, per exemple. En total, n'existeixen cap a 50 còpies.

2 - CONTEXT HISTÒRIC

Munch va néixer prop d'Oslo, fill d'un metge de malalts pobres a qui, de nen, acompanyava en les seves visites. La visió del patiment i de la mort li eren familiars. Va veure morir de tuberculosi la seva mare i la seva germana gran quan encara no tenia catorze anys. Va viatjar a París, on va conèixer l'obra dels postimpressionistes, com Gauguin.

Li interessaven la psiquiatria i l'estudi de la ment humana, la literatura d'Ibsen i la filosofia de l'angoixa de Kierkegaard (existencialista).

(falten dades històriques... PENDENT)

3 - ANÀLISI DE L'OBRA

3.1 - Estil

Es tracta d'una obra expressionista, però en el moment en què Munch la va pintar, el moviment expressionista encara no existia com a tal. Ell és considerat com a un dels fundadors d'aquest moviment estètic. Els antecedents immediats de l'expressionisme van ser les últimes obres de Van Gogh i l'obra de Munch, que revela influència del Goya de les pintures negres (preexpressionisme), i de Gauguin i Van Gogh pel que fa a la tècnica pictòrica.

Per tant, Munch és un pintor contemporani dels postimpressionistes, s'alimenta de les seves fonts i desenvolupa un art agressiu, amb la intenció de plasmar el més profund de l'ànima humana. En conclusió, fa un art expressionista.

L'expressionisme no intenta agradar al públic o alienar-lo amb visions utòpiques o somnis impossibles, al contrari, busca sacsejar-lo i fins i tot incomodar-lo o espantar-lo.

3.2 - Descripció

El Crit és una de les obres més significatives de l'expressionisme internacional i del seu autor. El quadre presenta una figura d'aspecte cadavèric, feta a partir de línies ondulants, que crida mentre es duu les mans al cap.

Tot en el quadre és ondulant i inestable: el personatge, la vegetació, el mar i el cel. L'únic element que contrasta amb les línies corves és la forta diagonal que traça la barana del pont, que allunya de l'espectador les dues siluetes humanes i l'horitzó, per tal d'accentuar la sensació de buidor de la figura central. Al fons, una carena de muntanyes, que sembla protegir una llengua d'aigua (potser un fiord), configura l'horitzó de l'escena. Al mar hi ha diversos velers ancorats. El cel, per sobre de les muntanyes, mostra diverses tonalitats de vermells, taronges i grocs, preludi potser, del crepuscle (o de la posta).

   ELEMENTS PLÀSTICS:

La pinzellada de Munch és allargada i sinuosa, inspirada molt probablement en l'obra de Van Gogh i en la contemporània estètica modernista. No hi ha dibuix; l'autor no intenta ser realista. La realitat ha estat deformada de manera conscient per tal d'expressar millor el dramatisme i l'angoixa interior del personatge.

L'ús del color és totalment arbitrari i serveix per reforçar l'expressivitat del quadre, subratllant el seu dramatisme i contribuint a crear un clima d'irrealitat pel qual sembla expandir-se el crit desesperat que fa ondular l'ésser humà, la vegetació, el cel i el mar.

Destaquen les combinacions de colors primaris i càlids, com el cel impossible i ondulant fet de franges grogues i vermelles, colors que es repeteixen al pont.

La vermellor del conjunt, però, contrasta amb la taca verdosa que hi ha a la dreta del quadre, que insinua ser una massa vegetal. Les tonalitats grogues contrasten, al seu temps, amb la taca lilosa que envolta el mar fins l'horitzó. Per tant, també hi ha combinacions de colors complementaris.

4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

4.1 - Funció

L'objectiu de l'autor en pintar aquesta obra era expressar el seu món individual, ple d'angoixa i patiment.

4.2 - Iconografia i significat

En unes notes del 1882, el mateix Munch va descriure la situació que va originar El Crit: "anava caminant amb dos amics pel passeig, el sol es ponia, el cel es tornava de cop i volta vermell; jo em vaig aturar. Cansat, em vaig recolzar en una barana. Damunt la ciutat i el fiord blau fosc no hi havia sinó sang i llengües de foc. Els meus amics continuaven la seva marxa i jo seguia aturat al mateix lloc, tremolant de por, i sentia que un udol infinit penetrava tota la naturalesa."

L'obra expressa l'angoixa i la soledat de l'ésser humà davant la vida. El crit plasma els terrors, les pors de l'home modern, l'angoixa metafísica del gènere humà, que es troba en un món que aparentment confia en la raó i la ciència i envoltat d'una natura de la qual se sent exclòs. El drama solitari és reforçat pels trets de la figura protagonista, que recorden a una calavera, símbol del preludi de la mort.

Imatge trobada a:

http://www.ucm.es/info/echi1/imagen/pint/gritomunch.htm