EL DISCÒBOL DE MIRÓ

1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL


Autor: Miró (490-430 aC)
Cronologia: 460-450 aC (escultura original)
Tipus d'obra: Escultura exempta.
Estil: Art grec, període clàssic.
Tècnica: Fosa (original); talla (còpies).
Material: Bronze (original); marbre (còpies).
Cromatisme: Monocroma
Localització original: Probablement a l'Acròpolis d'Atenes.
Localització actual: L'original no s'ha conservat. Existeixen unes 30 còpies romanes (Museu del Louvre, Museo Nazionale Romano delle Terme, gliptoteca de Munich, etc)




2 - CONTEXT HISTÒRIC
Les Guerres Mèdiques contra els perses (490-470 aC) marquen el començament del període clàssic (segles V i IV aC). Els perses van ser derrotats a Salamina i a Platea. A partir d'aleshores comença l'etapa de màxima esplendor grega i s'inicia la reconstrucció de l'Acròpolis d'Atenes. Cap al 431 aC, comença la Guerra del Pel·loponès entre grecs, que propicia certa decadència econòmica. El 334 aC, Alexandre el Gran comença la conquesta de l'Imperi Persa. El 323 aC, Alexandre mor a Babilònia.




3 - ANÀLISI DE L'OBRA
3.1 - Estil
L'obra pertany al primer classicisme comprès entre els anys 460 i 400 aC. Les tres grans figures d'aquest període són Miró, Policlet i Fídies. Miró va assolir una gran fama com a escultor de déus, atletes i animals. Va ser deixeble directe d'Hageladas. Es dedicà exclusivament a l'escultura en bronze. Intentava captar el moviment en els moments més crítics.
L'artista, a l'inici del classicisme, busca la perfecció en les formes i proporcions. El discòbol, tot i seguir el cànon de Policlet -segons el qual l'alçada d'una persona havia de ser equivalent a set vegades la llargada del cap-, presenta alguns arcaismes: Musculatura amb poc volum, cabells poc treballats, expressió idealitzada del rostre (que recorda, en certa manera, el somriure del kouroi arcaic)...


3.2 - Descripció
La intenció de Miró era plasmar i transmetre el moviment, no esculpir la posició real que adopten els llançadors de disc.
La composició de l'escultura és molt atrevida, construïda a partir de línies corbes i triangles. Miró trenca amb l'estàtica de l'època arcaica, éssent el primer artista que plasma el moviment. Capta el moment en què l'atleta fa l'últim gir i es disposa a llançar el disc amb força. Aquesta postura forçada i complexa, amb el cos endavant, perduda la vertical, el braç dret tens, separat del cos en sentit contrari i alçat per damnt del cap, confereix a l'escultura un equilibri precari, responsable de la sensació de moviment.
Miró representa el tors frontalment i les extremitats de perfil. El discòbol és, doncs, una composició plana, pensada per ser observada de cares o bé d'esquenes. Si es mira des d'un altre angle, resulta confusa.
El cap té una forma semiesfèrica, massa regular. El cabell, fet a partir d'un dibuix molt homogeni i d'escàs relleu, és curt, gairebé no sobresurt de la superfície del crani. La massa capil·lar no queda integrada en el rostre, més aviat el delimita bruscament, sense matissos.
El rostre és inexpressiu, té una naturalitat aparent. Formalment és perfecte, però no es correspon amb el rostre d'un atleta que fa un esforç físic important. Resulta paradoxal la inconnexió entre l'acció representada i la innexpressivitat de la cara del llançador. És un rostre idealitzat, molt propi del període clàssic.




4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA
4.1 - Funció
Igual que la majoria d'obres de temàtica esportiva o heroica, el discòbol va ser destinat segurament a ser exposat en un lloc públic.


4.2 - Iconografia i significat
Representa un jove atleta en el moment de la màxima plenitud física i il·lustra l'ideal atlètic de l'època.
Una altra hipòtesi apunta que aquesta obra representava, potser, l'heroi Hyakinthos, que va morir quan llançava el disc.


El discòbol no és la primera obra que s'esforça en representar l'home com a ideal simbòlic de si mateix i no com a representació d'una divinitat o exvot.

Imatges trobades a:

http://mujeresderoma.blogspot.com/2009/06/al-muchacho-que-se-convirtio-en-el.html
http://www.google.es/imgres?imgurl=http://www.circulaseguro.com/images/2009/07/discobolo.jpg&imgrefurl=http://www.magazineplazza.com/categoria/educacion-y-seguridad-vial/page/8/&usg=__o_kkO5mB6CtxziSgIg5XIL7_kSs=&h=464&w=500&sz=17&hl=es&start=40&zoom=1&tbnid=DfzV9un_MjQCwM:&tbnh=147&tbnw=158&ei=9iXATYO5A-Og4QaRmOTDBA&prev=/search%3Fq%3DEL%2BDISCOBOL%2BDE%2BMIRO%26um%3D1%26hl%3Des%26sa%3DN%26rlz%3D1C1DVCF_enES401%26biw%3D1366%26bih%3D673%26tbm%3Disch0%2C540&um=1&itbs=1&iact=rc&dur=266&page=2&ndsp=23&ved=1t:429,r:13,s:40&tx=36&ty=91&biw=1366&bih=673

TEATRE D'EPIDAURE

1. DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Policlet de Sició (Policlet el Jove)

Cronologia: 330 aC

Tipus d'obra: Arquitectura. Edifici dedicat a l'oci.

Estil: Art grec, període clàssic-hel·lenístic.

Sistema constructiu: Arquitravat i esglaonat.

Material: Marbre.

Localització: Polis d'Epidaure (Epidauros, situada a la regió de l'Argòlida, península del Peloponès)



2. CONTEXT HISTÒRIC

(PENDENT)

3. ANÀLISI DE L'OBRA

3.1 - Estil al qual pertany

Els teatres grecs aprofitaven el pendent dels turons per construir la càvea. L'orquestra solia tenir una planta circular. El material bàsic de construcció eren els carreus de pedra.

3.2 - Descripció

El teatre d'Epidaure consta de quatre espais essencials: La CÀVEA, de planta semicircular, que era el conjunt de seients esglaonats destinats al públic. L'ORQUESTRA, de planta circular, que era l'espai destinat al cor i als músics, i també a l'altar del déu a qui estava consagrat l'edifici (en aquest cas, Dionís). L'ESCENA; mur o pòrtic que tancava el gran semicercle. El d'Epidaure no s'ha conservat, però se sap que feia uns quatre metres d'alçada i dos d'amplada. El PROSCENI, que era l'espai on es movien els actors, situat entre l'escena i l'orquestra. Era elevat, així que s'hi accedia a través de rampes laterals. Sovint tenia un teló rudimentari allotjat sota el paviment, que s'hissava per mitjà de cordes i politges.

El teatre d'Epidaure no tenia façana. El públic accedia a la càvea per mitjà de dos passadissos situats entre l'orquestra i l'escena.

La càvea estava dividida en dos sectors: El primer, format per trenta graderies, tenia tretze escales disposades radialment a partir del centre de l'orquestra. El segon, construït posteriorment i format per vint graderies, estava separat del primer pel diazomata (un passadís), i s'hi accedia per mitjà de vint-i-tres escales disposades també radialment en relació al centre de l'orquestra.

Hi havia dos tipus de seients: els destinats al poble i els destinats a les personalitats importants, aquests últims amb braços i respatller.

El teatre d'Epidaure té una acústica immillorable.

4. SIGNIFICAT I ICONOGRAFIA

4.1 - Funció

Inicialment, les obres que es representaven en aquest teatre formaven part de les festes que es celebraven en honor a Dionís. La funció primigènia era religiosa, ja que s'hi feien les ofrenes al déu. Però el teatre grec evolucionà. A les primeres representacions, els músics i el cor tenien un paper predominant. Els actors es limitaven a gesticular i dansar i se situaven a l'orquestra. A mesura que les obres es tornaven més complexes, el paper dels actors prenia cada cop més importància, així que es van canviar d'ubicació, situant-se al prosceni, més elevat.

Al final d'aquest procés, el cor pràcticament havia desaparegut i el paper principal el desenvolupaven els actors.

4.2 - Iconografia

A Epidaure hi havia un santuari dedicat a Asclepi -déu de la medicina- que era freqüentat per molts malalts de tota l'Hèl·lade, fins al punt que, en època hel·lenística, esdevingué un lloc de peregrinació. Probablement aquest fet va fer que s'hi construís el teatre més gran de Grècia.

El teatre d'Epidaure estava dedicat a Dionís, déu del vi, dels estats d'embriaguesa, de les celebracions relacionades amb el consum de vi. El vi era considerat una beguda sagrada i el seu consum constituïa un ritus.



NIKÉ ÀPTERA / ATENEA NIKÉ

1. DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autors: Mnèsicles, a partir del projecte de Cal·lícrates.
Cronologia: 427-424 aC
Estil: Art grec clàssic, ordre jònic.
Tipus d'obra: Arquitectura. Edifici de culte; temple.
Material: Marbre del Pentèlic.
Sistema constructiu: Arquitravat o allindat.
Localització: Acròpolis d'Atenes (Grècia).

2. CONTEXT HISTÒRIC
Les Guerres Mèdiques contra els perses (490-470 aC) marquen el començament del període clàssic (segles V i IV aC). Els perses van ser definitivament derrotats a Salamina i a Platea i, a partir d'aleshores, comença l'etapa de màxima esplendor grega. S'inicia la reconstrucció de l'acròpolis d'Atenes.Cap al 431 aC comença la Guerra del Pel·loponès entre grecs, que propicia certa decadència econòmica. Alexandre (el Gran) i els macedonis emprenen la conquesta de l'Imperi Persa. El 334 aC, Alexandre mor a Babilònia.

3. ANÀLISI DE L'OBRA
 3.1 - Estil al qual pertany
És un temple grec clàssic d'orde jònic, tal i com s'aprecia en les columnes de fust acanalat, capitell amb volutes i base. És un edifici esvelt, amb proporcions humanes. El fris és continu, decorat amb alts relleus que revelen diversos estils, deduïm, doncs, que van ser executats per diferents artistes.

 3.2 - Descripció
És un temple de planta rectangular, amfipròstil i tetràstil. Les columnes, totes exemptes, amb fusts monolítics que reposen sobre bases motllurades, tenen un diàmetre més reduït que les dòriques.
Els elements suportats són l'arquitrau, que consta de tres platabandes, un fris amb relleus continus i una cornisa semblant a la dels temples dòrics, damunt la qual s'alçaven el frontó, la teulada i, per últim, els acroteris (elements desapareguts).
El temple de Niké Àptera o Atenea Niké és el primer que trobem quan entrem a l'acròpolis per la Via Sacra.Les reduïdes mides del solar van obligar a fusionar la naos i el pronaos, i a tancar l'accés per mitjà d'una reixa muntada entre els pilars.
Les  volutes dels capitells angulars són asimètriques.

4. INTERPRETACIÓ DE L'OBRA
 4.1 - Funció
Temple dedicat a la deesa Victòria. Va ser construït per commemorar la victòria sobre els perses. Originàriament era un edifici de culte, però a l'Edat Mitjana es van utilitzar els bloc de marbre per fortificar l'acròpolis.
Ha estat reconstruït fins a l'alçada de la cornisa.

 4.2 - Iconografia i significat
La tradició explica que els atenesos van erigir el temple de Niké Àptera (Victòria sense ales) perquè la Victòria no volés mai més i es quedés per sempre a Atenes. Els relleus del fris representen escenes de la batalla de Platea i de la deesa Victòria cordant-se la sandàlia, portant un brau al sacrifici.

Imatges trobades a: http://www.xtec.es/~jarrimad/grecia/tempnike.html

ERECTÈON

1. DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autors: Mnèsicles o Fílocles.

Cronologia: 420-406 aC

Estil: Art grec clàssic, ordre jònic.

Tipus d'obra: Arquitectura. Edifici de culte; temple.

Material: Marbre del Pentèlic.

Sistema constructiu: Arquitravat o allindat.

Localització: Acròpolis d'Atenes.

2. CONTEXT HISTÒRIC

Les Guerres Mèdiques contra els perses (490-470 aC) marquen el començament del període clàssic (segles V i IV aC). Els perses van ser derrotats definitivament a Salamina i a Platea i, a partir d'aleshores, comença l'etapa de màxima esplendor grega. S'inicia la reconstrucció de l'acròpolis d'Atenes. Cap al 431 aC comença la Guerra del Pel·loponès entre grecs, que propicia certa decadència econòmica.

Alexandre (el Gran) i els macedonis emprenen la conquesta de l'Imperi Persa. El 334 aC, Alexandre mor a Babilònia.

3. ANÀLISI DE L'OBRA

 3.1 - Estil al qual pertany

És un dels temples més refinats i complexos de l'arquitectura clàssica grega. Els acabats són exquisits, d'una delicadesa i riquesa extremes.

L'estil jònic mostra una evolució evident envers el temple de Niké Àptera. Les columnes són més primes, les volutes dels capitells són més reduïdes, els entaulaments i els frontons més lleugers i l'ornamentació plàstica és més refinada. La complexitat de l'edifici rau, doncs, en la planta, formada per diversos cossos i nivells.

 3.2 - Descripció

PLANTA: L'Erectèon s'aixeca al sector nord de l'Acròpolis. El disseny poc ortodox de la planta respon a dues raons: la irregularitat i inclinació del terreny i la necessitat de respectar uns llocs de culte més antics situats a diversos nivells.

Està format per tres parts ben diferenciades: Un cos principal i dos pòrtics.

El cos principal està precedit d'un pòrtic jònic i hexàstil. L'interior està dividit en quatre estances: La més gran i elevada, dedicada a Atena Poliàs, té un accés únic i originàriament contenia una talla de la deesa feta de fusta d'olivera. A la part occidental hi ha tres estances comunicades entre elles, dedicades a Posidó i Erecteu les més internes i a l'heroi Cècrops la més externa.

Al costat nord, adossat al cos principal i a un nivell inferior, hi ha un pòrtic també jònic, que dóna accés a dos espais: a les estances occidentals interiors i a un recinte exterior on hi ha l'olivera d'Atenes.

El tercer espai, situad a la banda sud, correspon a la tribuna de les Cariàtides.

ALÇAT: Les Cariàtides són obra de l'escultor Alcamenes, deixeble de Fídies. Són estàtues femenines que, situades sobre un mur baix, fent la funció de columnes, sostenen un entaulament compost d'arquitrau i cornisa. Les sis escultures dirigeixen la mirada vers el Partenó. Originàriament amb braços, s'aguantaven els vestits amb les mans i lluïen braçalets i altres joies als canells.

L'entaulament dels tres cossos de l'edifici és similar. Tenen el mateix tipus d'arquitrau, format per tres platabandes. El pòrtic nord i el cos central tenen fris i cornisa de factura senzilla, mentre que la tribuna de les Cariàtides presenta una cornisa més decorada i muntada directament sobre l'arquitrau.

Les cobertes són planes, a excepció de la del cos central, que és de dues aigües.

4. INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

 4.1 Funció

L'Erectèon va ser dedicat a diversos déus i herois: Atena Poliàs, Posidó, Erecteu (heroi i primer rei d'Atenes), Cècrops (la tomba del qual es trobava en aquest edifici) i Pàndrosos (filla de Cècrops, a qui se li va dedicar el recinte exterior).

A l'Edat Mitjana es va fer servir com a temple cristià i, més tard, al segle XV, es van utilitzar els carreus dels seus murs per edificar una residència particular. Durant la revolució grega del 1827 el pòrtic nord va ser destrït i només tres de les sis cariàtides que hi havia van quedar a l'emplaçament original. L'any 1852 un terratrèmol va enderrocar parcialment l'edifici.

Va ser reconstruït sota la direcció de l'Escola Francesa d'Atenes.

 4.2 Iconografia i significat

Zeus va prometre la protecció de l'Àtica a aquell déu que li proporcionés el millor regal. Atena i Posidó lluiten per posseïr aquest territori: Ell fa brollar una font d'aigua salada d'una roca i ella planta una olivera. Atena guanya el combat, així que la polis pren el seu nom (Atenes) i l'adopta com a patrona. L'olivera d'Atena estaria situada al recinte exterior de l'Erectèon (dedicat a Pàndrosos).

Les Cariàtides eren les dones de Cària i van ser esclavitzades pels grecs. A l'Erectèon rememoren aquest fet representant-les com a suport de l'entaulament de la tribuna de l'edifici.

Cariàtide

Imatges trobades a: http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/atena/erechteion.htm

EL PARTENÓ

EL PARTENÓ



 1. DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autors: L'arquitecte Ictinos i el seu ajudant, Cal·lícrates. Fídies va ser el supervisor general de les obres i es va encarregar de tota l'escultura.
Cronologia: 447-432 aC (segle XV aC)
Estil: Art grec clàssic, ordre dòric.
Tipus d'obra: Arquitectura. Edifici de culte; temple.
Materials: Marbre rosat del Pentèlic i fusta.
Sistema constructiu: Arquitravat o allindat.
Localització: Acròpolis d'Atenes (Grècia).

2. CONTEXT HISTÒRIC
Les Guerres Mèdiques contra els perses (490-470 aC) marquen el començament del període clàssic (segles V i IV aC). Els perses són derrotats definitivament a Salamina i Platea i, a partir d'aleshores, comença l'etapa de màxima esplendor grega. S'inicia la reconstrucció de l'acròpolis d'Atenes.
Cap al 431 aC comença la Guerra del Pel·loponès entre grecs, que propicia certa decadència econòmica.
El 334 aC Alexandre (el Gran) i els macedonis emprenen la conquesta de l'Imperi Persa. El 323 Alexandre mor a Babilònia.

3. ANÀLISI DE L'OBRA
 3.1 - Estil al qual pertany
El Partenó és un temple d'ordre dòric. Va ser edificat segons unes proporcions atípiques; és perípter i octàstil. Generalment, els temples grecs eren fets a escala humana. El Partenó, en canvi, presenta certa tendència al colossalisme.
És un edifici de factura allindada.

 3.2 - Descripció
És de planta rectangular. Reposa damunt l'estilòbat, part superior de l'esterèobat, que és l'assentament que suporta l'edifici. Les columnes són dòriques, exemptes i mancades de base. Els fusts, estriats i construits a partir de tambors, són robustos i de baixa alçada. Entren en contacte amb el capitell per mitjà del collarí, que és una motllura còncava. El capitell té formes molt senzilles i està compost per l'equí troncocònic i l'àbac quadrat. És l'encarregat de recollir les tensions de l'entaulament i la coberta i transmetre-les al terra per mitjà de la columna. L'entaulament està format per un arquitrau llis, un fris en el qual s'alternen els tríglifs [peces amb tres canaletes que evoquen els extrems de les bigues de fusta dles temples arcaics] i les mètopes [decorades amb relleus], i una senzilla cornisa o voladís.
La teulada té dos vessants i forma en els dos extrems de la construcció uns espais triangulars, els frontons. En els vèrtexs d'aquests, hi havia els acroteris, unes peces de terracuita.
L'interior està compartimentat en quatre estances: El pronaos (vestíbul), que precedeix a la naos o cel·la, on hi havia l'estàtua de la deesa Athena Pàrtenos, el pòrtic posterior i l'opistòdom o partenó (en aquest cas), que era una petita sala a la part posterior del temple sense comunicació amb la cel·la.

  3.2.2 Tècniques constructives i decoratives
La tècnica utilitzada és l'arquitravada o allindada: Els elements verticals (columnes) suporten els horitzontals (llindes, jàsseres i bigues). Algunes columnes són monolítiques, però la majoria estan formades per tambors.
Per evitar l'efecte visual en forma de corbatura que l'ull humà percep:
-Els elements horitzontals, entaulament i estilòbat, presenten una lleugera convexitat.
-El conjunt de columnes està inclinat cap a l'interior.
-Per corregir la impressió de concavitat dels fusts, les columnes mostren un augment gradual del diàmetre a la part central.
-La distància entre columnes és desigual.

4. INTERPRETACIÓ DE L'OBRA
 4.1 - Funció
El Partenó té la funció de servir d'ofrena monumental als déus. Està dedicat a Atena.
Era també el magatzem de les riqueses de la ciutat que, juntament amb l'estàtua criselefantina (feta d'ivori i d'or) de la deesa, constituïen un gran tresor.
Durant el segle VI dC va ser utilitzat com a església cristiana, al segle XV com a mesquita i, per últim, al segle XVII els turcs el van fer servir per guardar-hi el polvorí. Aquest polvorí va explotar provocant nombrosos danys a l'edifici.

 4.2 - Iconografia i significat
El temple estava presidit per l'estàtua de la deesa, situada a l'interior de la naos. Al timpà del frontó oriental hi ha representat el naixemen de Palas Atenea. Al de l'occidental, s'hi pot veure la disputa entre la deesa i Posidó per la possessió de la ciutat d'Atenes.
Damunt dels murs interiors que formen la naos, hi ha un fris continu, jònic, que representa la processó de les Panatenees (es celebrava cada quatre anys).
De les noranta-dues mètopes, només se'n conserven dinou, les figures de les quals representen Atena i Teseu defensant la ciutat de la centauromàquia, la gigantomàquia o l'amazonomàquia.

Imatges trobades a: http://www.xtec.es/~sgiralt/labyrinthus/atena/parthenon1.htm