NÚMERO 1

1 – DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Paul Jackson Pollock (1912-1956)

Cronologia: 1948

Tipus d’obra: Pintura.

Estil: Expressionisme abstracte, Action Painting.

Tècnica: Oli, esmalt i pintura d’alumini.

Localització: Museum of Contemporary Art (Los Angeles)

2 – CONTEXT HISTÒRIC

Durant la II Guerra Mundial, el centre cultural artístic i comercial es desplaça des de París i Berlín fins a Nova York, una ciutat cosmopolita, oberta a totes les influències, que acull a nombrosos artistes avantguardistes europeus exiliats.

Jackson Pollock va ser un influent artista dels Estats Units i un referent en el moviment de l’expressionisme abstracte. El 1929 es va traslladar a Nova York, on va estudiar amb el pintor Thomas Hart Benton. Peggy Guggenheim va ser la seva mecenes; li entregava una mensualitat.

Pollock va morir sobtadament en un accident de cotxe el 1956.

3 – COMENTARI DE L’OBRA

 3.1 Estil

Pollock es va distanciar de l’art figuratiu i va desenvolupar tècniques com l’splashing. A partir de 1942 començà a aplicar la tècnica del dripping. Aquestes tècniques consistien en llençar pintura al llenç o deixar-la degotar sobre aquest (Action Painting), sense utilitzar dibuixos. A causa d’aquesta manera de pintar, Pollock va ser anomenat “Jack the Dripper” –joc de paraules amb “Jack the Ripper” i “Dripper”.

La seva producció es va caracteritzar per l’energia en el traç i la violència gestual i pels colors vius.

 3.2 Descripció

És una obra de dimensions extraordinàries que vol imitar un mur d’obra. La tela està totalment coberta de color, en expressió estilística d’un absolut ‘horror vacui’, que serà un element característic de l’obra de Pollock i altres membres de l’expressionisme abstracte.

Els colors són utilitzats directament tal i com surten dels tubs. Pollock utilitza colors purs, vermell, blanc, negre; amb els quals forma línies que es corben sinuosament les unes sobre les altres. La mirada de l’espectador no se centra en un punt concret del quadre, sinó que va passant per tota la seva superfície.

És una imatge gairebé apocalíptica, gràcies a la rapidesa i a l’energia psíquica de la seva execució.

4 – INTERPRETACIÓ DE L’OBRA

L’obra es realitza sense un pla previ, l’important és l’ immediatesa, l’acte de pintar més que el resultat final. No existeix, per tant, un tema ni una iconografia. La pintura respon a un impuls lliure, automàtic; és un vehicle d’expressió de sentiments sense res per desxifrar.  

Imatge trobada a:

http://mpdiegoolate.blogspot.com/2010/04/jackson-pollock-numero-i-1948.html

CASA MILÀ

1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autor: Antoni Gaudí (1952-1926)
Cronologia: 1907-1910
Tipus d'obra: Arquitectura.
Estil: Modernisme.
Materials: Pedra, maó, ceràmica i ferro.
Sistema constructiu: Estructura de ferro amb planta lliure combinada amb la utilització de pedra natural i maons.
Localització: Barcelona.
Altres denominacions: La Pedrera.


2 - CONTEXT HISTÒRIC
Durant els anys de la Restauració Borbònica a Espanya, a Catalunya es desenvolupà el modernisme, moviment que va tenir lloc a Europa entre finals del segle XIX i principis del XX.
Els últims vint anys del segle XIX són per a Catalunya una època de prosperitat econòmica ("febre d'or"). S'inicià a Barcelona una gran renovació constructiva, degut a l'enderroc de les muralles medievals (a partir del qual sorgirà el futur Eixample de Barcelona) i a la primera Exposició Universal de Barcelona.


3 - COMENTARI DE L'OBRA


 3.1 Estil
La Casa Milà s'emmarca en l'estil modernista, éssent un clar exponent de la reacció en contra de l'uniformisme arquitectònic imposat per la Revolució Industrial.
Tot i que Gaudí no utilitzà policromia exterior, la combinació entre la forma sinuosa dels blocs de pedra i el ferro utilitzat a les balconades atorga a l'edifici una gran força expressiva, fins al punt de ser considerat un dels antecedents de l'arquitectura expressionista alemanya.


 3.2 Descripció
L'edifici se sustenta en una estructura de ferro, combinada amb la utilització de pedra natural i maons. La façana no actua de mur de càrrega, sinó que està connectada al cos de l'edifici mitjançant un complex sistema de bigues i tirants de ferro. Va ser construïda amb carreus de pedra natural tallada a peu d'obra (d'aquí el sobrenom de "La Pedrera").
Les diverses plantes es recolzen en pilars i jàsseres corbes, mentre que arcs parabòlics i columnes inclinades compensen, amb una complexa tècnica, els esforços verticals i horitzontals.
Des de l'exterior, s'aprecien les formes sinuoses de la Casa Milà. Corbes i paràboles dominen tots els contorns. La façana és plena d'obertures de finestres desiguals i balconades fetes amb ferro forjat, representant motius vegetals.
L'edifici es compon de planta baixa, entresol, planta principal i primer, segon i tercer pis, a més de l'àtic. Arran de carrer, uns pilars en forma d'arbres inclinats enllacen exteriorment amb els volums de pedra dels pisos superiors.
El terrat és ple de xemeneies i capses d'escala amb formes escultòriques exòtiques.
A l'interior hi ha dos celoberts que aporten ventilació i llum natural a l'edifici. Entorn d'aquests espais s'articula la distribució de les plantes, compartimentades de manera irregular, fet que dóna com a resultat uns habitatges amb cambres de formes poligonals, amb un mobiliari adaptat a les peculiaritats de l'espai, dissenyat pel mateix Gaudí.
L'artista innovà també en els accessos als habitatges, prescindint de les habituales escales (només en va conservar les de servei) i disposant un sistema d'ascensors que porten directament a cadascuna de les vivendes.


4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA


 4.1 Funció
La Casa Milà va ser encarregada el 1906 a Gaudí per la reusenca Roser Segimon de Milà.
Tot i que actualment alguns espais estan dedicats a activitats culturals, alguns dels habitatges encara tenen únicament una funció residencial.


 4.2 Iconografia i significat
La Casa Milà constitueix l'exponent més clar de l'arquitectura orgànica de Gaudí. La sinuositat de la façana fa pensar, vista de lluny, que La Pedrera ha estat modelada en argila.
L'edifici respon a la profunda religiositat de l'autor. El projecte inicial contemplava la disposició, al capdamunt de l'edifici, d'un conjunt escultòric dedicat a la Mare de Déu de Gràcia, però els atacs a la religió durant la Setmana Tràgica (1909) van fer que fossin suprimits els detalls religiosos del projecte.

Imatge trobada a:

http://www.aciprensa.com/arte/gaudi/mila.htm

LA RATLLA VERDA

1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Henri Matisse (1869-1954)

Cronologia: 1905

Tipus d'obra: Pintura.

Estil: Fauvisme.

Localització: Statens Museum for Kunst (Museu d'Art de l'Estat), Copenhaguen.

Altres denominacions: Madame Matisse; retrat de Madame Matisse amb una ratlla verda.

2 - CONTEXT HISTÒRIC

Henri Matisse va viure en una època plena de traumàtics esdeveniments polítics; les dues guerres mundials, la guerra freda i els enfrontaments i violents que aquesta causà. Tot i així, mai va fer cap pintura que al·ludís a cap  fet polític, ni en va escriure mai res al respecte. Va pintar al llarg de seixanta anys produïnt imatges de comfort, equilibri i satisfacció.

3 - COMENTARI DE L'OBRA

 3.1 Estil

El fauvisme fou un moviment molt curt que tan sols durà tres anys (1905-1908), però va tenir un impacte tan fort que actualment és considerat com el primer moviment d'avantguarda del segle XX. Va aconseguir superar el neoimpressionisme i el simbolisme, recollint alhora les troballes d'aquests moviments anteriors: la pinzellada ampla i empastada, la juxtaposició de colors purs sense matisar, les divisions arbitràries de color i el color pla, sense tonalitats, a la manera de Van Gogh, Cézanne i Gauguin. Els fauvistes consideraven el quadre com una superfície plana i prescindien totalment dels efectes de profunditat i de les lleis de la perspectiva. 

El moviment reivindicava la llibertat absoluta en els procediments pictòrics i s'inspiraven en l'art primitiu, com Gauguin.

3.2 Descripció

ELEMENTS PLÀSTICS

Es tracta del retrat d'una dona. Hi dominen els colors purs, intensos, aplicats en àrees planes i, en alguns punts del quadre, amb pinzellada solta. Al mig del rostre de la dona hi apareix una ratlla verda. Tant la figura com el fons del quadre estan constituïts per taques de color. 

L'autor, enlloc de representar les ombres de forma convencional, tradueix la llum natural a colors, de manera que el costat de tons freds simula la part en ombra i, el de colors càlids, la il·luminada.

La ratlla verda fa que el quadre guanyi en expressivitat. El vermell és el color predominant i, per tal de ressaltar al màxim el nas de la dona, Matisse va decidir pintar-lo amb el complementari: el verd.

COMPOSICIÓ

L'eix de la composició el constitueix la ratlla verda. Aquesta és una ombra artificial que divideix el rostre de la dona en dues parts; la il·luminada i la part en penombra.

4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

 4.1 Funció

L'any 1905 Matisse es va convertir de manera involuntària en el líder dels fauvistes a causa de l'escàndol que esclatà al Saló de la tardor. Les obres exposades en aquell saló eren d'una interpretació tant lliure de la realitat i d'un acolorament tant brillant que van sorprendre els visitants.

Matisse va pintar el quadre per presentar-lo a l'esmentat saló.

4.2 Iconografia i significat:

Es tracta d'un retrat d'Amélie Parayre, la dona de Matisse. La intenció de l'autor a l'hora de pintar aquest quadre no era la de reflectir el rostre de la seva dona, sinó reproduïr-lo tal com ell el veia. És a dir, plasmar-hi la seva pròpia vivència.

Imatge trobada a:

http://phobos.xtec.cat/artsdidactica/displayimage.php?album=81&pos=1

EL MARXISME CURARÀ ELS MALALTS



1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autora: Frida Kalho (1907-1954)

Cronologia: 1954

Tipus d'obra: Pintura.

Estil: Realisme social, simbolisme, surrealisme, expressionisme...

Tècnica: Oli sobre tela.

Localització: Museu Frida Kalho, Ciutat de Mèxic.

2 - CONTEXT HISTÒRIC

Frida Kalho va ser una pintora mexicana, que va fer principalment autorretrats. Va néixer a Coyoacan, al sud de Ciutat de Mèxic. Va patir un terrible accident als divuit anys. Durant llargs períodes de convalescència va aprendre a pintar de manera autodidacta.

A la seva obra va reflectir les profundes conseqüències físiques i psíquiques que va sofrir per culpa de l'accident. L'any 1929, es va casar amb el muralista mexicà Diego Rivera. Un avort als tres anys de casada també va influir de manera dramàtica a la seva obra. Igualment, el seu activisme polític s'hi va veure reflectit, mostrant la seva activa i entregada lluita a favor del comunisme.

3 - COMENTARI DE L'OBRA

 3.1 Estil

L'obra de Frida Kalho és extremadament personal i reflecteix les sensacions de la seva traumàtica experiència vital. Malgrat això, en les seves composicions es pot veure el seu interès per l'art precolombí i el realisme social, aspectes que comparteix amb el seu marit Diego Rivera, amb José Clementee Orozco i Alfaro Siqueiros. L'any 1938, André Breton va viatjar a Mèxic i va conèixer l'obra de Frida Kalho, associant-la amb el grup surrealista. Malgrat que les seves creacions presentaven un alt grau de similitud amb aquest moviment, l'autora, al final de la seva vida, va rebutjar aquesta etiqueta.

 3.2 Descripció

ELEMENTS PLÀSTICS

Cada element està tractat amb una clara intenció realista, perfilats els detalls i els contorns amb una fina línia negra. Ara bé, aquest realisme es trenca a nivell conceptual en la comprensió global de l'obra, així com també en la captació de la llum i en l'elecció cromàtica. Aquests dos aspectes es troben superditats al tema, de manera que el vermell (associat al perill) i altres tonalitats com el negre, se situen a la dreta de la tela, relacionades amb l'imperialisme; i, per altra banda, el blau (associat a la serenitat), el groc i altres games més clares, omplen la superfície esquerra, vinculant-se a la causa del marxisme.

COMPOSICIÓ

La composició s'estructura a partir de l'autorretrat de l'artista en un primer pla, que, reforçat per la situació en diagonal simètrica de les dues crosses, s'estableix com a eix compositiu central. A partir de la seva figura se situen la resta dels elements escènics, col·locant-se a la seva esquerra els relacionats amb el perill imperialista, i, a la seva dreta, els vinculats amb la pau marxista. A dalt, en un segon pla, el retrat de Karl Marx mira fixament l'espectador.

Malgrat la seva simetria, l'obra té un gran dinamisme gràcies a les diagonals que formen diversos elements com ara les crosses, les grans mans que abracen l'artista i l'àliga imperial.

4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

 4.1 Funció

Kalho expressa la concepció utòpica que la creença política -i, amb ella, tota la humanitat-, podria alliberar-la de tot el seu patiment.

Aquesta obra, realitzada l'any de la seva mort, es pot considerar la síntesis del seu art; el seu testament polític i personal.

 4.2 Iconografia i significat

L'autora s'autorretrata amb un corsé de pell davant un paisatge dividit en dos: la part pacífica de la terra i l'amenaçada per la destrucció. En la primera, banyada per rius blaus, vola el colom de la pau per damunt dels països comunistes -URSS i Xina- representats en el globus terraqui. A la part fosca, es veu la silueta amenaçadora de la bomba atòmica travessada per rius de sang, al costat de l'àliga dels Estats Units d'Amèrica amb el cap de l'oncle Sam.

La salvació la representa amb el retrat de Marx, del qual surt una mà que ofega l'àliga. Dues enormes mans amb l'ull de la saviesa simbolitzen el comunisme i agafen de tal manera a l'artista que aquesta pot prescindir de les seves crosses.

NIT DE LLUNA



1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Leandre Cristòfol (1908-1998)

Cronologia: 1935

Tipus d'obra: Escultura.

Estil: Surrealista.

Tècnica: Assemblatge fusta i vidre.

Localització: Museu d'art Jaume Morera de Lleida.

2 - CONTEXT HISTÒRIC

El segle XX serà el de les Avantguardes Artístiques, dividides en dues grans etapes: Les Primeres Avantguardes (fins la Segona Guerra Mundial) i les Segones (a partir de la Segona Guerra Mundial).

Les Primeres Avantguardes estan incloses dins d'una dinàmica de canvis, tant en els camps científic i tecnològic (aviació, energia atòmica, mitjans de comunicació...), econòmic i social (emigració del camp a les ciutats, crisi del sistema capitalista, industrialització...) i polític (colonialisme, esclat de la Primera Guerra Mundial i de la Revolució Russa, moviments feixistes...)

3 - COMENTARI DE L'OBRA

 3.1 Estil

Nit de Lluna pertany al surrealisme, moviment d'avantguarda creat el 1924 a França, després del Manifest del surrealisme d'André Breton, pare d'aquest moviment. Inicialment literari, aquest estil afecta a totes les arts i acaba essent una actitud vital. El surrealisme hereda del moviment Dadà l'ús constant de la provocació, però també es pot considerar fill espiritual del romanticisme i el simbolisme, amb els que comparteix els valors, el lirisme i la fe en la capacitat de l'art per transformar el món.

Breton proposa recórrer a l'automatisme psíquic, mitjançant el qual es pretén expressar el funcionament real del pensament. Inspirant-se en Freud, els surrealistes pensaven que la imaginació s'havia d'alliberar dels lligams de la raó, i l'única forma de fer-ho era a través del subconscient. La seva temàtica era la dels somnis, i l'art era, per a ells, un mètode de coneixement de la realitat interior, no visible.

 3.2 Descripció

Nit de Lluna és una peça escultòrica representada amb tres elements de fusta: un ou de sargir, un fus de filar i una peça circular de color blau a l'interior d'una vitrina de fusta semicircular, pintada de color negre i amb una porta de vidre. Està firmada i datada en l'angle inferior esquerre del marc de la caixa de fusta amb la següent referència: "Cristòfol 1935".

L'assemblatge és la tècnica emprada per Cristòfol en aquesta escultura; consisteix en unir diferents materials i objectes de forma que s'aconsegueixi un efecte tridimensional. En aquesta composició tan senzilla destaquen dos aspectes: Un eix de simetria diagonal que va determinat per la posició del fus de filar damunt de la fusta circular; i la llum natural de l'obra, que prové del color beix de la fusta de l'ou de sargir i del fus de filar damunt de la peça circular blavosa.

Tot això ens permet afirmat que es tracta d'una obra amb un equilibri físic, real i atemporal, perquè representa un tema trascendent; i amb una textura llisa, brillant, suau i dura, provinent dels materials utilitzats.

4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

 4.1 Funció

Es tracta d'una obra no figurativa i simbòlica. La seva funció és decorativa, lúdica i il·lustrativa de la manera de treballar de l'autor. Es tracta d'una de les millors obres de Leandre Cristòfol i una de les més destacades del moviment surrealista. El 3 de juliol de 1986 va ser exposada en la mostra "Qui est-ce que la sculpture moderne?" del Centre George Pompidou de París.

4.2 Iconografia i significat

Nit de Lluna és una obra de temàtica secular que reprodueix el món de l'inconscient de l'artista. En aquesta peça escultòrica hi volia reflectir també els records d'infantesa, al costat de la seva família, al mas que tenien lluny d'Os de Balaguer -on va néixer Cristòfol-, quan hi anaven a segar el cereal.

Nit de Lluna reflecteix molt bé aquest món inconscient de l'artista, que el transportava al seu estimat passat, quan el paisatge de la comarca de La Noguera l'impressionava, sobretot durant "les nits de lluna", amb aquella il·luminació que ell va voler reproduir a l'obra.

Imatge trobada a:

http://www.facebook.com/note.php?note_id=393946336905



COMPOSICIÓ IV



1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Wassili Kandinsky (1866-1944)

Cronologia: 1911

Tipus d'obra: Pintura.

Estil: Art abstracte.

Tècnica: Oli.

Localització actual: Kunstammlung Nordrhein-Westfalen, Düsseldorf.

2 - CONTEXT HISTÒRIC
Eren anys de calma tensa a Europa: els conflictes bèl·lics havien quedat relegats a la perifèria de les colònies. A més, els avenços tecnològics van ser espectaculars: l'electricitat, els antibiòtics, la ràdio i el telègraf, l'automòbil... Un nou món havia de sorgir a partir de l'esfondrament del que hi havia.
Aparegueren la teoria de la relativitat d'Einstein (1905) i la teoria de l'àtom de Rutherford (1912).

3 - COMENTARI DE L'OBRA

 3.1 Estil
L'art abstracte neix el 1910, quan Wassili Kandinsky, un dels fundadors del grup expressionista Der Blaue Reiter, realitza la seva primera aquarel·la abstracta, un paisatge molt estilitzat i colorista que li inspirà, quan el va veure invertit, un nou món de colors i formes irregulars que tenia una gran expressivitat. Des d'aquell moment va començar a pintar quadres abstractes dominats pel dinamisme i l'emoció.

 3.2 Descripció
En algunes de les obres de la primera etapa de Kandinsky s'hi troben elements semàntics identificables, com l'arc de Sant Martí que hi ha a Composició IV. Tot i això, les formes tendeixen a diluir-se en un mar de colors contrastats i contorns fluids.
ELEMENTS PLÀSTICS
Per a Kandinsky, els elements fonamentals del dibuix eren el punt i la línia. El punt és la cèl·lula original en repòs, morta; i la línia és el traç del punt quan es posa en moviment, quan reviu. Aquesta visió es percep més clarament a les seves obres més evolucionades que, fins i tot, s'impregnen d'una concepció arquitectònica o, en un altre període, es recolzen en cercles moltes vegades concèntrics.
COMPOSICIÓ
El quadre s'inspira en una escena d'un conte de fades. Al centre apareix una muntanya blava coronada per la silueta d'un castell. A l'esquerra lluiten uns cavallers, les muntures dels quals s'enfronten per sobre de l'arc de Sant Martí. Encara que les línies es poden interpretar d'aquesta manera, l'any 1913 Kandinsky afirmà que no pretenia donar als seus quadres un caràcter narratiu. La història, segons la nova interpretació, es converteix, doncs, en un conflicte entre elements abstractes: el groc cridaner i el blau intens, la corba i l'angle.

4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

  4.1 Funció
Kandinsky concebia la pintura com un art capaç de reproduir la comunicació, basat en la música i la seva harmonia: el color i el to havien de convertir-se en cadència musical; els quadres havien de crear acords cromàtics que produïssin en l'espectador sentiments d'equilibri i dissonància.

 4.2 Iconografia i significat
Entre el 1910 i el 1914, Kandinsky realitzà dues extenses sèries que anomenà Composicions i Improvisacions. Mentre que les Improvisacions naixien de la més pura "necessitat interior", les Composicions eren teles elaborades lentament. Una tercera categoria, les Impressions, designa aquelles obres en les quals encara es pot descobrir l'objecte extern. El predomini del color com a mitjà d'expressió no volia dir que el pintor renunciés a les formes significatives, sinó que en podia prescindir. Kandinsky barrejava diversos estils a les seves obres, que moltes vegades presentaven elements recognoscibles, sobretot en la primera època.

 



Imatge trobada a:

http://lacomunidad.elpais.com/hojadevida/2009/3/24/a-hombres-futuros-bertol-brecht

LA PERSISTÈNCIA DE LA MEMÒRIA



1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Salvador Dalí

Cronologia: 1931

Tipus d'obra: Pintura.

Estil: Surrealisme.

Tècnica: Oli sobre tela.

Localització: Museu d'Art Modern de Nova York (MoMa)

2 - CONTEXT HISTÒRIC

La vida i obra de Dalí en aquesta època es poden contextualitzar entre l'època del final de la Dictadura de Primo de Rivera, instaurada el 1923, i l'inici de la II República Espanyola. Artísticament, podem definir l'etapa republicana com un període de grans inquietuds i il·lusions, però va ser un període massa breu com perquè les seves iniciatives donessin fruit i es portessin a terme projectes nous.

En el moment que Salvador Dalí pinta aquesta obra, el paisatge ha adquirit una importància cabdal en la seva trajectòria artística. Les seves obres fetes entre 1930 i 1931 incorporen gradualment paisatges amb horitzons elevats, les roques del cap de Creus, les tonalitats blaves del mar i l'especial llum de l'Empordà.

3 - COMENTARI DE L'OBRA

 3.1 Estil

La persistència de la memòria pertany al surrealisme, moviment d'avantguarda creat el 1924 a França, després del Manifest del surrealisme d'André Breton, pare d'aquest moviment. Inicialment literari, aquest estil afecta a totes les arts i acaba essent una actitud vital. El surrealisme hereda del moviment Dadà l'ús constant de la provocació, però també es pot considerar fill espiritual del romanticisme i el simbolisme, amb els que comparteix els valors, el lirisme i la fe en la capacitat de l'art per transformar el món.

Breton proposa recórrer a l'automatisme psíquic, mitjançant el qual es pretén expressar el funcionament real del pensament. Inspirant-se en Freud, els surrealistes pensaven que la imaginació s'havia d'alliberar dels lligams de la raó, i l'única forma de fer-ho era a través del subconscient. La seva temàtica era la dels somnis, i l'art era, per a ells, un mètode de coneixement de la realitat interior, no visible.

3.2 Descripció

L'obra representa un paisatge al capvespre. Trobem, en primer terme i al centre de la composició, una estranya figura: un cap tou amb un enorme nas, del qual surt una llarga i carnosa llengua. No hi ha boca; el coll es perd en la foscor. L'ull està tancat i té unes enormes pestanyes. Tot el cap sembla que dormi sobre la sorra. Al damunt, reposa un rellotge de butxaca tou. Sobre el moble rectangular situat a l'esquerra de la composició s'hi troben dos altres rellotges: un més petit, tancat, sobre el qual s'apilonen una gran quantitat de formigues; i un altre, molt més gran, tou, deformat, prenent la mateixa forma del moble, sobre el qual hi ha una mosca i que marca les 7h. Del moble en surt un arbre trencat; potser una olivera, amb una sola branca, sense fulles, de la qual penja un altre rellotge tou.

Al fons, intensament il·luminada, podem veure una cala retallada per penya-segats rocosos. Una pedra més petita, arrodonida, projecta la seva ombra sobre la sorra de la platja, que està deserta. El mar es confon amb el cel blau cobert de vaporosos núvols blancs.

ELEMENTS PLÀSTICS

El color és ric i variat. Predominen els tons freds (blau ultramar, grisos, blancs), que contrasten amb els càlids (ocres, marrons i grocs). El color contribueix a marcar els efectes dinàmics de la composicó, ja que els tons càlids ens apropen a les formes, mentre que els freds ens n'allunyen.

El dibuix, de línies pures, molt acadèmic, té una enorme importància en el quadre. Els objectes estan representats amb exactitud i detallisme, però les seves dimensions no són reals i estan deformats.

COMPOSICIÓ

El quadre presenta una composició molt estudiada, en diagonal ascendent d'esquerra a dreta del quadre. Hi ha un equilibri perfecte entre la zona dels rellotges tous, a l'esquerra, i la zona de les roques al fons a la dreta, reforçada per la llum daurada que les il·lumina. Tota la banda de l'esquerra queda compensada per la força de la llum de la dreta. Les línies diagonals de la perspectiva de la taula fan que la nostra mirada arribi fins al rellotge tou penjat de la branca de l'olivera, així no es perd al fons del cel i, com si la branca fos un dit que assenyala, la mirada queda reconduïda fins a les roques daurades. Des d'allà, torna cap als rellotges del primer pla a través del cap adormit.

4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

 4.1 Funció

Dalí va pintar aquesta obra una tarda després de dinar, amb mal de cap, quan Gala havia marxat al cinema amb uns amics. La inspiració la va trobar en el formatge camembert que havien pres per dinar i en els problemes filosòfics del que era "super-tou" en el formatge.
Es va exposar per primera vegada a París, a la Galeria Pierre Colle, el 1931. El galerista novaiorquès Julien Levy la va comprar i, el 1934, el quadre va passar a formar part de la col·lecció permanent del MoMa.

4.2 Iconografia i significat
Dalí insinua la relativitat del concepte de temps i escenifica l'angoixa de l'ésser humà per controlar el temps.
El paisatge integra els elements "durs" de l'obra, els que persisteixen en el temps, com el mar, les roques del cap de Creus, la pedreta blanca, la branca de l'olivera o el moble; en contraposició dels elements "tous", que es desfan i ens donen la sensació de relativitat del temps.
La forma adormida del centre de l'obra podria ser l'autoretrat de Dalí. Té una gran semblança amb altres rostres d'aquesta època, com el que apareix a "El gran masturbador" (1929), en el que Dalí s'autorretrata identificant les seves faccions amb unes roques del cap de Creus.
El paisatge del cap de Creus també apareix en obres com "Les ombres d el anit que cau" (1931) o "A la vora del mar" (1931).
La mosca -que ens permet fer un joc de paraules: "el temps vola"- sobre el vidre del rellotge i les formigues sobre el rellotge dur són símbols de putrefacció. A més, donen sortida a un dels traumes de la seva infantesa, la por als insectes.



Imatge trobada a:

http://cuisinemusicandart.blogspot.com/2010/11/salvador-dali-la-persistencia-de-la.html

GUERNICA

1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Pablo Picasso (1881 - 1973)

Cronologia: 1937

Tipus d'obra: Pintura.

Estil: Cubisme, surrealisme, expressionisme.

Tècnica: Oli sobre tela.

Localització actual: Museu d'Art Reina Sofia, Madrid.

2 - CONTEXT HISTÒRIC

En plena Guerra Civil Espanyola, Gernika, una localitat símbol de la identitat basca, sense cap interès estratègic o militar, va ser brutalment bombardejada per l'aviació nazi. Aquest esdeveniment va actuar de detonador perquè  Picasso acceptés l'encàrrec de pintar un mural immens per al pavelló espanyol de l'Exposició Internacional de París del 1937.

El Guernica, l'obra d'art més coneguda del segle XX, és la darrera obra èpica de la història de la pintura. A més de ser un emblema ètic i moral per a moltes generacions, artísticament marca el final d'un cicle: les primeres avantguardes del segle XX.

3 - COMENTARI DE L'OBRA

 3.1 Estil

Picasso es va servir de diversos esbossos abans de realitzar el Guernica final. A aquests esbossos del Guernica, s'hi aprecia sempre l'ús del cubisme, estil seguit i també apreciat pels surrealistes, en el que una figura representa diferents imatges -una imatge múltiple.

L'impacte que rep l'espectador en veure el Guernica és un clar signe de la vessant expressionista de l'obra.

 3.2 Descripció

ELEMENTS PLÀSTICS

Es creu que l'absència de colors està en estreta relació amb el fer que Picasso s'assabentés de la matança pels diaris: va interioritzar l'horror i l'expressà en negres entintats, gran varietat de grisos impactants i un blanc sepulcral.

El pintor usa molts recursos expressius, com ara la deformació dramàtica dels cossos i les cares, i el repartiment desigual de la llum, que il·lumina les figures que es volen ressaltar, alhora que banya en ombres el seu entorn. Tot al quadre és clar i fins i tot semblen delimitats els espais que s'haurien d'omplir de color, però aquest ha fugit, com el volum. Tant l'un com l'altre representen la vida; eliminats aquests, per tant, queda la mort.

COMPOSICIÓ

Picasso va estructurar el quadre segons una estudiada composició amb simetria i perspectiva. La simetria es manifesta a l'eix de la paret blanca, situada al mig del quadre i als pilars verticals que representen, per la banda esquerra, el toro, i per la banda dreta, la dona que alça els braços. La composició és distribuïda com un tríptic: al panell central estan situats el cavall i la dona portadora de la làmpada; al lateral dret, es produeix l'incendi i hi ha la dona que crida; i al costat esquerre, hi ha el brau i la dona amb el nen mort en braços.

Picasso va recórrer a les troballes del cubisme per disposar aquesta escena, que s'organitza en triangles. El més evident és el central, que té com a vèrtex el quinqué i que queda delimitat, a l'esquerra per una línia diagonal, i ala dreta per diversos elements solts com la cua del cavall i les seves dents. La base l'ocupa el guerrer caigut.

En quant a la perspectiva, en primer terme hi ha el guerrer caigut; seguidament, la resta de figures, que se situen a diverses distàncies i, finalment, les referències arquitectòniques que delimiten l'espai.

4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

 4.1 Funció

Per damunt de les ideologies i de la política, és un crit a la vida i a la pau, que expressa a cada imatge una voluntat pacifista i que representa una fita dins del panorama artístic.

4.2 Iconografia i significat

Pràcticament cada imatge és el símbol d'alguna cosa relacionada amb la pau.

La dona que entra per la finestra sota la forma de la bafarada que es fa servir als còmics és la "dona-crit". El quinqué revela la veritat mitjançant la llum que porta; per contra, la bombeta, que només s'il·lumina a ella mateixa, és la denúncia de la manipulació informativa que van utilitzar els nacionals per fer creure que el bombardeig era una acció dels mateixos republicans. El cavall simbolitza el poble, que sucumbeix en una lluita que no és la seva; el brau, en canvi, ben aferrat a la terra i és la força del poble que, malgrat tot, no serà vençut. El guerrer vençut, destrossat, mostra una baioneta trencada i, a la mateixa mà, com una esperança mai perduda, una flor. El nen mort en braços de la seva mare té els ulls tancats i quiets per explicitar que és una víctima sense cap possibilitat de defensar-se.

Al quadre hi ha altres símbols de lectura fàcil, com els ulls giravoltats per expressar l'horror, o les llengües, semblants a punyals o trossos de vidre, símbols de la tragèdia.

El pintor no assisteix a la visió de la mort amb terror o pietat sinó que és dintre del fet i pateix l'anihilació juntament amb les víctimes.

Imatge trobada a:

http://www.terra.es/personal/asg00003/picasso/guernica.html



SOPA CAMPBELL'S

1 – DESCRIPCIÓ GENERAL

Autor: Andy Warhol (1928-1987)

Cronologia: 1965

Tipus d’obra: Pintura.

Estil: Pop art.

Tècnica: Acrílic i tinta serigràfica.

Localització actual: N’hi ha a la National Gallery of Art (Washington), Leo Castelli Gallery (New York) i a diverses col·leccions particulars.

2 - CONTEXT HISTÒRIC

Després de la crisi dels anys trenta, comença a aparèixer, a la nova societat industrial, una cultura de masses que reflexa les noves formes adoptades per la manera de producció, que produeix objectes massivament. L’any 1862 van aparèixer els primers quadres en sèrie de les conserves de sopa Campbell’s, en els quals Warhol posava en dubte els drets d’autor i la validesa de la seguretat.

3 – COMENTARI DE L’OBRA

 3.1 Estil

A mitjans dels anys cinquanta, dos crítics d’art britànics van proposar el terme “pop art” per referir-se a un conjunt creixent d’imatges i representacions sorgides als nous àmbits de la publicitat; la televisió, el cinema, els còmics, etc.

El pop art explora les relacions entre l’art i la cultura popular i desmitifica temes importants com la fama i la mort, alhora que exalta la vida banal, la quotidianitat i la impersonalitat.

Els temes més recurrents de la producció artística d’Andy Warhol van ser els productes comercials (Sopa Campbell’s, Coca-cola, detergent Brillo, etc.), els grans astres de l’espectacle (Marilyn Monroe, Liz Taylor, Elvis…), els líders polítics (Mao, Che…) i alguns símbols típics i tòpics com l’estàtua de la Llibertat.

L’artista va anomenar el seu estudi ‘The Factory’, per recalcar que allà el que s’hi feia era art en sèrie, i que la peça d’art havia perdut radicalment la seva qualitat d’única.

A les seves primeres obres, Warhol encara pintava a mà i es podien observar les pinzellades, però ràpidament optà per noves tècniques (com la serigrafia), que homogeneïtzen el color.

 3.2 Descripció

En aquesta representació d’una llauna de tomàquet Campbell’s, l’artista relega el clor vermell que apareix a l’etiqueta original als extrems metàl·lics. Dóna el protagonisme cromàtic de l’etiqueta al blau brut de la part superior, al verd àcid de la part inferior, al rosa, que s’observa tant a l’escut de l’Exposició Universal com a l’ombra de les lletres que formen la paraula “soup” i a la sanefa inferior, i al color groc de les paraules “Campbell’s” i “condensed”.

4 – INTERPRETACIÓ DE L’OBRA

 4.1 Funció

Evidentment, les diferents representacions de la Sopa Campbell’s són una queixa davant de la nova societat de consum i la cultura de masses.

A través de la llauna de sopa denunciava, també, el problema de la incomunicació en la societat tecnològica: la imatge representada era un objecte de consum, devorador de la pròpia individualitat.

 4.2 Iconografia i significat

Les representacions artístiques de les sopes Campbell’s es constitueixen en una protesta contra l’art institucionalitzat, que és fora de l’abast del públic i que moltes vegades és venerat sense que s’hi faci cap reflexió ni hi hagi una consciencia crítica.

Imatge trobada a:

http://analisisdehistoriadelarte.blogspot.com/2008_07_01_archive.html

FORMES ÚNIQUES DE CONTINUITAT EN L'ESPAI

1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autor: Umberto Boccioni (1882-1916)
Cronologia: 1913
Tipus d'obra: Escultura exempta.
Estil: Futurisme.
Material: Bronze.
Tècnica: Fosa.
Localització: Museu d'Art Modern (MoMa), New York.


2 - CONTEXT HISTÒRIC
L'esperança d'un món ideal al voltant del progrés científic i tecnològic anhelat durant el segle XIX es va esborrant, davant les bosses de misèria que es formen a les ciutats.
D'altra banda, la 1ª Guerra Mundial va ser la primera d'un món industrial on les màquines de matar van tenir un macabre protagonisme. Això va causar un brutal efecte en la societat. Van aparèixer les primeres avantguardes, i alguns moviments que havien aparegut abans de la guerra van tornar a agafar força.


3 - COMENTARI DE L'OBRA


 3.1 Estil
El futurisme va suposar l'abandonament dels models del passat, de la tradició figurativa; tot i que moltes de les obres beuen del món clàssic. En l'escultura, es busca donar moviment. El futurisme introdueix un nou concepte: la rapidesa, per a plasmar el moviment veloç en la línia dels nous progressos de la tècnica. S'aconsegueix retratar la sensació de moviment a partir de la descomposició de la figura i s'utilitzen una sèrie de recursos geomètrics propis del cubisme (cubisme dinàmic).
El futurisme també destaca els símibols de la modernitat, com els nous mitjans de transport, la ciutat, l'home i la seva realitat, la velocitat, el risc, la violència i el militarisme, etc.; això fa que el moviment estigui associat a aspectes morals i socials negatius.


 3.2 Descripció
L'obra representa un home en posició de marxa. Recorda les figures de l'art grec -alguns autors assenyalen a la Victòria de Samotràcia. La figura de cos sencer mostra un tors sense braços, substituïts per una forma arradonida; les cames fixades a dos blocs, formant una imatge aerodinàmica deformada per la velocitat. Per aconseguir un efecte de dinamisme i una expressió de la figura humana mecanitzada, el volum del cos es desplaça en un moviment per l'espai. El contorn de la figura apareix desdibuixat, obrint-se en diverses perspectives, multiplicant-se en volums còncaus i convexes que es tallen.
L'escultura és oberta però a la vegada està integrada entre l'objecte en moviment i el context espacial que l'envolta.




4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA


 4.1 Funció
L'obra vol donar una imatge de l'home modern, un ésser anònim que viu en una gran ciutat. L'home és semblant a una màquina, un organisme mecànic. Pot recordar la figura d'un guerrer si es pensa en l'exaltació del militarisme dels artistes futuristes.


 4.2 Iconografia i significat
Experimentació del concepte del moviment en l'escultura, simbolitza la figura humana que avança vers el futur. La força, el moviment, la màquina, són elements vitals de l'època industrial i de l'home futurista que viu en ella.

Imatge trobada a:

http://www.oocities.org/soho/canvas/8921/bocconi.htm

MUSEU GUGGENHEIM (BILBAO)

1 – DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Frank O. Gehry (Toronto, 1929)

Cronologia: 1991-1997

Tipus d’obra: Arquitectura.

Estil: Deconstructivista.

Materials: Pedra calcària, vidre i titani.

Localització: Bilbao.

2 – CONTEXT HISTÒRIC

L’obra de Frank Gehry es vincula a les teories deconstructivistes del filòsof Jacques Derrida al final dels anys vuitanta.

Aquesta voluntat d’experimentació té també com a referent el moviment constructivista, sorgit a Rússia a mitjans de la dècada de 1910, i que té com a obra més representativa el monument a la Tercera Internacional.

L’any 1962, Gehry va fundar la seva pròpia empresa, i molt aviat va mostrar una actitud totalment oposada a les formes del modernisme arquitectònic i el rebuig de postulats funcionalistes.

3 – COMENTARI DE L’OBRA

 3.1 Estil

El deconstructivisme és un estil arquitectònic contemporani atribuït a finals de la dècada de 1980 a diversos arquitectes d’Estats Units i d’Europa. El seu nom es deu, com s’ha esmentat anteriorment, al constructivisme rus i a la filosofia il·lustrada pels treballs de Jacques Derrida.

El deconstructivisme destrueix la forma des de dins de la mateixa, alterant la seva essència. Exerceix una transgressió respecte a l’arquitectura moderna. L’obra arquitectònica es deforma en funció dels procediments deconstructivistes, sense tenir-ne en compte la funció.

 3.2 Descripció

El museu s’aixeca en una de les ribes de la ria del Nerbion, 16 metres per sota de la cota de l’eixample de la ciutat. Aquesta diferència permet que, malgrat els 50 metres d’alçada, l’edifici no sobrepassi l’alçada de les construccions circumdants.

El museu ha aconseguit una integració urbanística total en l’entorn. Això s’ha aconseguit gràcies al seu atractiu reflex en l’aigua i al color metàl·lic dels murs, que combinen perfectament amb la tonalitat atmosfèrica del lloc.

L’edifici ofereix una visió exterior creada a partir de dos tipus de volums interconnectats: els ortogonals, recoberts de pedra calcària, i els corbats i retorçats, recoberts de làmines de titani. Tots aquests elements es combinen i s’uneixen a través dels murs a manera de cortina de vidre, donant així transparència al museu i relacionant l’interior amb l’exterior. És especialment destacable la vidriera de la part posterior del vestíbul, realçada per una impressionant marquesina que fa de terrassa i que descansa en una columna de pedra colossal.

L’entrada principal s’amaga darrere d’una escalinata descendent que salva el desnivell existent en relació amb la plaça. Amb això, l’arquitecte busca crear una visió global del conjunt, i no pas un punt focal dominant.

L’interior s’estructura a partir de l’enorme vestíbul de 50 metres d’alçada, al voltant del qual s’articulen els tres nivells de sales expositives, connectades per mitjà de passarel·les curvilínies, ascensors envidriats i torres d’escales. La superfície expositiva total (11000 metres quadrats) es distribueix en dinou galeries: deu de planta ortogonal i nou de planta irregular, en correspondència totes amb les formes destacades a l’exterior. Gairebé totes les sales reben una il·luminació natural zenital per mitjà de claraboies.

4 – INTERPRETACIÓ DE L’OBRA

 4.1 Funció

El Museu Guggenheim de Bilbao és un dels museus que té la fundació Solomon R. Guggenheim arreu del món. La seva funció principal és exposar a les seves sales qualsevol manifestació artística contemporània, de qualsevol format.

 4.2 Iconografia i significat

Vistes des del riu, les seves formes orgàniques han estat identificades amb un vaixell, interpretació que ret homenatge a la tradició portuària de la ciutat. Seguint el símil marítim, els panells lluents de l’exterior es projecten a l’aigua com si fossin l’escata d’un peix.

Imatges trobades a:

http://www.canalpatrimonio.com/es/noticias/?iddoc=55436

http://www.blogodisea.com/museo-guggenheim-bilbao/arquitectura-construcciones/