1 – DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autor: Jacques-Louis David (1748-1825)
Cronologia: 1784
Tipus d’obra: Pintura.
Estil: Neoclassicisme.
Tècnica: Oli sobre tela.
Localització actual: Museu del Louvre, París.
2 – CONTEXT HISTÒRIC
L’últim terç del segle XVIII a França és el moment de la transició entre l’Antic Règim i la separació de poders.
El 1774 va morir Lluís XV, símbol del rococó i la frivolitat. Fou un regnat llarg, iniciat el 1715. El va succeir Lluís XVI (1774-1792), qui intentà fer algunes reformes sense canviar les bases de l’Antic Règim: els privilegiats continuen sense pagar impostos i tenen reservats càrrecs i rendes.
Els Il·lustrats utilitzen la raó per criticar els fonaments de l’Antic Règim i posar les bases ideològiques de la revolució burgesa.
El 1789 esclata el procés revolucionari a França. Lluís XVI és executat i s’esdevé la República Francesa. Tenen lloc diversos governs que fracassen. França viu un període de malestar.
El 1799, un militar, Napoleó Bonaparte, es fa amb el poder i comença una política expansionista.
L’art grec i sobretot el romà són adoptats com a models de l’art de la nova societat revolucionària.
3 – COMENTARI DE L’OBRA
3.1 Estil
París va ser el principal centre difusor de la pintura neoclàssica, amb Jacques-Louis DAVID (1748-1825) com a màxim representant.
El neoclassicisme sorgeix com a reacció contra l’estil del rococó, que va lligat a l’opulència, el luxe i la frivolitat, i és vist com a amoral.
Per tant, es busca un art útil, racional, didàctic i moralitzant.
El món clàssic, la producció artística i les maneres de fer de Grècia i de Roma, es prenen com a model a seguir. Es funden acadèmies, amb l’objectiu de reglamentar i objectivar l’art. L’estètica no es pot deixar a l’impuls personal dels artistes i mecenes.
3.2 Descripció
L’energia i la vitalitat que desprenen els homes queden contrastades per l’abatiment de les dones.
L’estança en què té lloc l’acció està desproveïda de motius decoratius, exceptuant la llança que es troba penjada al fons. Les columnes de les arcades són d’ordre toscà, d’origen romà.
Elements plàstics
El cromatisme se subordina al dibuix. Els colors són brillants i clars, i predominen les tonalitats vermelles, grises i ocres. El roig de la túnica del pare al centre de la tela és un símbol de la passió inherent al jurament, però també de la sang que es vessarà.
La llum, de clara inspiració caravaggiesca, entra per l’esquerra del llenç i projecta les ombres dels germans cap al pare i les dones.
Composició
L’artista utilitzà les línies rectes per traçar els personatges masculins i les línies suaus i rodones per als femenins. L’enrajolat del terra i les parets laterals proporcionen una perspectiva lineal.
La composició es configura a partir dels tres arcs del fons de la sala: al de l’esquerra se situen els tres germans; al del mig, el pare; i a l’altre, les dones i els nens. El número 3 és una constant en l’obra: hi ha tres arcs, tres espases, tres germans, tres dones... També pren una gran importància la distribució dels elements segons diverses formes geomètriques.
Així, els joves i el pare formen, en ser aproximadament de la mateixa mida, un rectangle; les cames dels germans, les del pare, les dues joves que es planyen, la dona i els nens, es resolen amb triangles.
Al centre de la tela hi ha representades les espases alçades i els braços dels germans i el pare, que deixen ben clar quin és el tema central.
4 – INTERPRETACIÓ DE L’OBRA
4.1 Funció
Lluís XVI encarregà el quadre, que va ser exposat al Saló del 1785.
Va tenir una clara funció propagandística: encoratjar a complir els deures envers la pàtria i a no deixar-se emportar pels sentiments.
4.2 Iconografia i significat
L’obra es basa en la història que es narra a Ab Urbe Condita, de Tit Livi: Al segle VII aC, Roma i Alba Longa es disputaven el domini de la Itàlia central, així que van decidir que lluitarien entre ells tres germans de cada bàndol: els Horacis per Roma i els Curiacis per Alba Longa. L’únic que sobrevisqué fou un dels Horacis, el qual, en veure els plors de la seva germana Camil·la per la mort del seu promès –un dels Curiacis-, la matà ja que lamentava la mort d’un enemic de Roma.
David volia imbuir als esperits de la seva època el sentit del deure envers la pàtria, a imatge i semblança dels Horacis.
La tria del moment del jurament i no de cap altre va ser segurament motivada pel fet de ser l’instant en què l’orgull patriòtic és més intens.
