CASA MILÀ

1 - DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autor: Antoni Gaudí (1952-1926)
Cronologia: 1907-1910
Tipus d'obra: Arquitectura.
Estil: Modernisme.
Materials: Pedra, maó, ceràmica i ferro.
Sistema constructiu: Estructura de ferro amb planta lliure combinada amb la utilització de pedra natural i maons.
Localització: Barcelona.
Altres denominacions: La Pedrera.


2 - CONTEXT HISTÒRIC
Durant els anys de la Restauració Borbònica a Espanya, a Catalunya es desenvolupà el modernisme, moviment que va tenir lloc a Europa entre finals del segle XIX i principis del XX.
Els últims vint anys del segle XIX són per a Catalunya una època de prosperitat econòmica ("febre d'or"). S'inicià a Barcelona una gran renovació constructiva, degut a l'enderroc de les muralles medievals (a partir del qual sorgirà el futur Eixample de Barcelona) i a la primera Exposició Universal de Barcelona.


3 - COMENTARI DE L'OBRA


 3.1 Estil
La Casa Milà s'emmarca en l'estil modernista, éssent un clar exponent de la reacció en contra de l'uniformisme arquitectònic imposat per la Revolució Industrial.
Tot i que Gaudí no utilitzà policromia exterior, la combinació entre la forma sinuosa dels blocs de pedra i el ferro utilitzat a les balconades atorga a l'edifici una gran força expressiva, fins al punt de ser considerat un dels antecedents de l'arquitectura expressionista alemanya.


 3.2 Descripció
L'edifici se sustenta en una estructura de ferro, combinada amb la utilització de pedra natural i maons. La façana no actua de mur de càrrega, sinó que està connectada al cos de l'edifici mitjançant un complex sistema de bigues i tirants de ferro. Va ser construïda amb carreus de pedra natural tallada a peu d'obra (d'aquí el sobrenom de "La Pedrera").
Les diverses plantes es recolzen en pilars i jàsseres corbes, mentre que arcs parabòlics i columnes inclinades compensen, amb una complexa tècnica, els esforços verticals i horitzontals.
Des de l'exterior, s'aprecien les formes sinuoses de la Casa Milà. Corbes i paràboles dominen tots els contorns. La façana és plena d'obertures de finestres desiguals i balconades fetes amb ferro forjat, representant motius vegetals.
L'edifici es compon de planta baixa, entresol, planta principal i primer, segon i tercer pis, a més de l'àtic. Arran de carrer, uns pilars en forma d'arbres inclinats enllacen exteriorment amb els volums de pedra dels pisos superiors.
El terrat és ple de xemeneies i capses d'escala amb formes escultòriques exòtiques.
A l'interior hi ha dos celoberts que aporten ventilació i llum natural a l'edifici. Entorn d'aquests espais s'articula la distribució de les plantes, compartimentades de manera irregular, fet que dóna com a resultat uns habitatges amb cambres de formes poligonals, amb un mobiliari adaptat a les peculiaritats de l'espai, dissenyat pel mateix Gaudí.
L'artista innovà també en els accessos als habitatges, prescindint de les habituales escales (només en va conservar les de servei) i disposant un sistema d'ascensors que porten directament a cadascuna de les vivendes.


4 - INTERPRETACIÓ DE L'OBRA


 4.1 Funció
La Casa Milà va ser encarregada el 1906 a Gaudí per la reusenca Roser Segimon de Milà.
Tot i que actualment alguns espais estan dedicats a activitats culturals, alguns dels habitatges encara tenen únicament una funció residencial.


 4.2 Iconografia i significat
La Casa Milà constitueix l'exponent més clar de l'arquitectura orgànica de Gaudí. La sinuositat de la façana fa pensar, vista de lluny, que La Pedrera ha estat modelada en argila.
L'edifici respon a la profunda religiositat de l'autor. El projecte inicial contemplava la disposició, al capdamunt de l'edifici, d'un conjunt escultòric dedicat a la Mare de Déu de Gràcia, però els atacs a la religió durant la Setmana Tràgica (1909) van fer que fossin suprimits els detalls religiosos del projecte.

Imatge trobada a:

http://www.aciprensa.com/arte/gaudi/mila.htm

LA MESQUITA DE CÒRDOVA

1 – DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Desconegut.

Cronologia: 785-788, ampliada el 833, 855, 962, 966 i 987.

Tipus d’obra: Arquitectura; mesquita.

Estil: Hispanomusulmà.

Materials: Pedra, maó, fusta i, a la decoració, guix.

Localització: Còrdova (Espanya).

2 – CONTEXT HISTÒRIC

La mesquita de Còrdova va ser construïda sota el govern de l’emir Abderaman I (756-788), després d’haver elegit Còrdova com a capital del califat. Es va construir al terreny de l’església visigòtica de San Vicente.

Fins al segle X, la mesquita va ser ampliada diverses vegades per poder acollir una població cada vegada mes nombrosa. Un cop acabada la Reconquesta, el 1523, el capítol de Còrdova va ordenar la construcció d’una catedral al mig de la gran mesquita. Això va provocar la retirada de 63 columnes i arcs de la sala d’oració.

3 – COMENTARI DE L’OBRA

 3.1 Estil

L’art hispanomusulmà és l’art islàmic desenvolupat a Al-Andalus entre els segles VIII i XV. Té com a principals exponents la Mesquita de Còrdova i l’Alhambra de Granada. Una altra expressió notable de l’art hispanomusulmà és el Palacio de la Aljafería de Saragossa.

Els edificis que se solien construir eren mesquites, palaus, socs, banys públics o hammam, madrasses (escoles superiors). El maó, el guix, la fusta i la pedra eren els materials més usats. Alguns trets característics d’aquest estil són l’ús de l’arc lobulat i el de l’arc de ferradura.

3.2 Descripció

L’obra presenta un mur homogeni de 178 x 125 metres que, com si fos una muralla i sense façana principal, envolta tot el recinte, del qual surten nombrosos contraforts acabats amb merlets i 19 portes que donen accés a l’interior. Les portes presenten una tipologia de tres cossos –un central d’obertura i dos de laterals cecs- decorats amb arcs de ferradura o lobulats i gelosies. Al mur occidental s’aixeca l’antic minaret, convertit posteriorment en campanar cristià.

L’interior es pot dividir en dues parts ben diferenciades: el pati dels tarongers i la sala d’oració o haram. El primer espai és un pati descobert o sahn, on hi ha el minaret, quatre fonts rituals –sabil- i un conjunt de tarongers alineats perfectament amb les naus de la sala d’oració. A aquesta sala que conforma el segon espai, s’hi accedeix a través de qualsevol de les 19 portes que es corresponen amb el nombre de naus que divideixen perpendicularment la sala, a partir d’un bosc impressionant de 514 columnes.

A l’edifici primigeni d’11 naus, les columnes es van aixecar reutilitzant els fusts i els capitells de granit, jaspi o marbre d’anteriors edificis romans i visigots. Per compensar la poca envergadura de les columnes, es va idear un sistema enginyós de dues arcades (ferradura i mig punt) superposades, amb les quals es va poder arribar a l’altura d’11,5 metres.

Al mur orientat a la Meca –quibla- hi ha el mihrab, el qual, amb l’ampliació del segle X –s’hi van afegir 8 naus-, va quedar descentrat. Just davant d’aquest espai se situa la maqsura, un lloc reservat a les autoritats. Aquesta zona queda molt il·luminada gràcies a les quatre cúpules amb finestres radials, aixecades a partir d’un sistema sofisticat d’arcs entrecreuats que permetien seguir gaudint de la visió del bosc de columnes.

4 – INTERPRETACIÓ DE L’OBRA

La mesquita és el lloc on els fidels adoren Al·là a la terra per complir el ritual fixat de l’oració, que és el deure quotidià principal dels musulmans. També tenia una finalitat política, perquè l’obligatorietat de l’oració permetia als califes controlar les classes aristocràtiques i polítiques.

Imatges trobades a:

http://jonathanjimenezsociales.blogspot.com/2011/01/la-catedral-de-la-asuncion-de-nuestra.html

http://www.andaluciasoundscape.net/acustica-de-la-mezquita-de-cordoba/

SANT VICENÇ DE CARDONA

1 – DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Desconegut.

Cronologia: 1019 – 1040

Tipus d’obra: Arquitectura; església.

Estil: Romànic llombard.

Materials: Pedra.

Localització: Cardona, al Bages (Catalunya).

2 – CONTEXT HISTÒRIC

Les primeres informacions sobre aquesta església daten de l’any 980, quan es té constància que diversos clergues hi vivien en comunitat. El 1019, el vescomte Bermon d’Osona i Cardona, que dirigia i seguia les construccions i les reformes dels models arquitectònics llombards, va reactivar aquesta comunitat.

L’any 1029, el mateix vescomte Bermon va subvencionar les obres de l’actual església de Sant Vicenç de Cardona, que va ser consagrada el 1040 pel bisbe Eriball.

3 – COMENTARI DE L’OBRA

 3.1 Estil

Sant Vicenç de Cardona és un dels edificis més representatiu de l’estil llombard, que va penetrar a Catalunya durant el primer quart del segle XI, i que té com a principal característica constructiva les galeries d’arcs cecs.

Malgrat que des d’un punt de vista constructiu el temple no aporta grans novetats, la disposició de l’espai i les voltes atrevides que el sustenten fan d’aquesta església un dels punts culminants del romànic del segle XI, juntament amb els monestirs de Cuixà i de Ripoll i les esglésies de Santa Maria i Sant Climent de Taüll, a la vall de Boí.

 3. 2 Descripció

Sant Vicenç de Cardona presenta un aspecte exterior sobri, únicament decorat als murs per parelles d’arcs cecs (bandes llombardes), separats per petits contraforts anomenats lesenes, que, a més de reforçar el pes dels arcs que sustenten les voltes, ajuden a subratllar l’alçada de l’edifici. També com a decoració, hi ha una galeria de finestres cegues que recorre la part alta de l’absis central del transsepte.

L’església té una planta basilical de tres naus precedides per un atri o nàrtex amb tribuna, des d’on els vescomtes presidien les cerimònies; un transsepte curt, que gairebé no sobresurt de l’amplada de les naus; i una capçalera amb tres absis i una cripta, on es guardaven les relíquies.

L’espai interior està distribuït de manera que a cadascun dels trams de la nau central li corresponen tres petites voltes de creueria de les naus laterals. La separació dels tres trams centrals es fa mitjançant robustos pilars cruciformes que recullen la força dels arcs torals de l’alta volta de canó i els arcs de mig punt que separen les naus.

4 – INTERPRETACIÓ DE L’OBRA

L’església va ser construïda per servir com a edifici de culte cristià. A les darreries del segle XI, la petita comunitat es va convertir en canònica augustiniana formada per un abat, dotze canonges i alguns sacerdots. El 1592 l’església es va secularitzar i convertir en una col·legiata secular.

Finalment, el 1794, a causa de la seva situació estratègica, tant la col·legiata com el temple van ser convertits en una caserna militar.

(CRIPTA)

Imatges trobades a:

http://www.google.es/imgres?imgurl=http://www.arqhys.com/contenidos/imagenes/Iglesia%2520Sant%2520Vicenc%2520de%2520Cardona%2520Espana.jpg&imgrefurl=http://www.arqhys.com/contenidos/iglesia-sant-vicenc.html&h=349&w=540&sz=49&tbnid=Q_BT27zRsLEdSM:&tbnh=85&tbnw=132&prev=/search%3Fq%3Dsant%2Bvincen%25C3%25A7%2Bde%2Bcardona%26tbm%3Disch%26tbo%3Du&zoom=1&q=sant+vincen%C3%A7+de+cardona&hl=es&usg=__2JCxcCC4jePFfgDhvPi-PXFGyLE=&sa=X&ei=CNDTTfCeBZOp8APlp-jnCg&sqi=2&ved=0CDgQ9QEwAw

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Sant_Vicen%C3%A7_de_Cardona_-_Cripta.JPG

TEATRE D'EPIDAURE

1. DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Policlet de Sició (Policlet el Jove)

Cronologia: 330 aC

Tipus d'obra: Arquitectura. Edifici dedicat a l'oci.

Estil: Art grec, període clàssic-hel·lenístic.

Sistema constructiu: Arquitravat i esglaonat.

Material: Marbre.

Localització: Polis d'Epidaure (Epidauros, situada a la regió de l'Argòlida, península del Peloponès)



2. CONTEXT HISTÒRIC

(PENDENT)

3. ANÀLISI DE L'OBRA

3.1 - Estil al qual pertany

Els teatres grecs aprofitaven el pendent dels turons per construir la càvea. L'orquestra solia tenir una planta circular. El material bàsic de construcció eren els carreus de pedra.

3.2 - Descripció

El teatre d'Epidaure consta de quatre espais essencials: La CÀVEA, de planta semicircular, que era el conjunt de seients esglaonats destinats al públic. L'ORQUESTRA, de planta circular, que era l'espai destinat al cor i als músics, i també a l'altar del déu a qui estava consagrat l'edifici (en aquest cas, Dionís). L'ESCENA; mur o pòrtic que tancava el gran semicercle. El d'Epidaure no s'ha conservat, però se sap que feia uns quatre metres d'alçada i dos d'amplada. El PROSCENI, que era l'espai on es movien els actors, situat entre l'escena i l'orquestra. Era elevat, així que s'hi accedia a través de rampes laterals. Sovint tenia un teló rudimentari allotjat sota el paviment, que s'hissava per mitjà de cordes i politges.

El teatre d'Epidaure no tenia façana. El públic accedia a la càvea per mitjà de dos passadissos situats entre l'orquestra i l'escena.

La càvea estava dividida en dos sectors: El primer, format per trenta graderies, tenia tretze escales disposades radialment a partir del centre de l'orquestra. El segon, construït posteriorment i format per vint graderies, estava separat del primer pel diazomata (un passadís), i s'hi accedia per mitjà de vint-i-tres escales disposades també radialment en relació al centre de l'orquestra.

Hi havia dos tipus de seients: els destinats al poble i els destinats a les personalitats importants, aquests últims amb braços i respatller.

El teatre d'Epidaure té una acústica immillorable.

4. SIGNIFICAT I ICONOGRAFIA

4.1 - Funció

Inicialment, les obres que es representaven en aquest teatre formaven part de les festes que es celebraven en honor a Dionís. La funció primigènia era religiosa, ja que s'hi feien les ofrenes al déu. Però el teatre grec evolucionà. A les primeres representacions, els músics i el cor tenien un paper predominant. Els actors es limitaven a gesticular i dansar i se situaven a l'orquestra. A mesura que les obres es tornaven més complexes, el paper dels actors prenia cada cop més importància, així que es van canviar d'ubicació, situant-se al prosceni, més elevat.

Al final d'aquest procés, el cor pràcticament havia desaparegut i el paper principal el desenvolupaven els actors.

4.2 - Iconografia

A Epidaure hi havia un santuari dedicat a Asclepi -déu de la medicina- que era freqüentat per molts malalts de tota l'Hèl·lade, fins al punt que, en època hel·lenística, esdevingué un lloc de peregrinació. Probablement aquest fet va fer que s'hi construís el teatre més gran de Grècia.

El teatre d'Epidaure estava dedicat a Dionís, déu del vi, dels estats d'embriaguesa, de les celebracions relacionades amb el consum de vi. El vi era considerat una beguda sagrada i el seu consum constituïa un ritus.



LA TOUR EIFFEL

1. DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autor: Gustave-Alexandre Eiffel (1832-1923)
Cronologia: 1887-1889
Estil: Arquitectura del ferro.
Tipus d'obra: Arquitectura. Edifici decoratiu.
Material: Ferro.
Localització: París; a l'extrem nord-oest dels Champs de Mars.

2. CONTEXT HISTÒRIC
Les revolucions burgeses de França provoquen el naixement del liberalisme i del romanticisme. La classe social dominant és la burgesia. Apareixen nous estats, com Itàlia i Alemanya, a causa dels moviments nacionalistes. L'expansió colonial d'Europa fa que les cultures exòtiques serveixin de font d'inspiració per l'arquitectura. La Revolució Industrial fa que augmentin espectacularment la producció i el comerç, es renovin els transports i es generalitzi l'ús de noves fonts d'energia (carbó, vapor) i de nous materials, com el ferro i l'acer. L'esperit funcional i innovador dels enginyers contrasta amb el conservadorisme dels arquitectes. La superació d'aquest conflicte arribarà a finals del segle XIX amb els arquitectes de l'Escola de Chicago i del Modernisme.
A més, apareix una nova classe social a Europa: el proletariat. A diferència dels burgesos, que viuen en zones residencials per a les quals es fan plans d'ordenació urbana (com l'Eixample de Barcelona), el proletariat viu en suburbis desordenats.
Els primers edificis de ferro complementats amb vidre i altres materials, foren conseqüència directa de les Exposicions Universals que s'organitzaven a les ciutats perquè cada país participant mostrés els seus progressos tècnics en uns grans coberts o naus.

3. ANÀLISI DE L'OBRA
 3.1 - Estil al qual pertany
La Tour Eiffel és el símbol de la nova arquitectura del ferro de finals del segle XIX. Aquest estil es caracteritza per l'ús de nous materials, com el ferro, l'acer, el formigó armat, el vidre..., guiat per una ideologia racionalista i funcional que pretenia cobrir espais molt amplis.

 3.2 - Descripció
(Pendent)

4. INTERPRETACIÓ DE L'OBRA
La Tour Eiffel no és pròpiament un edifici, sinó una construcció no utilitària, de més de 300 metres d'alçada, que fou projectada per l'enginyer francès Gustave Eiffel per a l'Exposició Universal de París celebrada l'any 1889. La torre havia de ser una presència imposant a l'entrada del recinte de l'Exposició, com una mena de gratacels mancat d'espai interior.
No commemora cap fet del passat, no celebra cap victòria, no expressa cap principi d'autoritat ni tampoc representa cap ideologia ni religió. La Tour Eiffel pretenia demostrar que l'ús del ferro en la construcció deixava de ser només cosa dels enginyers i que entrava a formar part del camp de l'arquitectura.
La Tour Eiffel va ser valorada negativament per una bona part dels seus contemporanis. L'obra va provocar fortes protestes d'artistes i intel·lectuals de l'època. Malgrat les crítiques, la torre no es desmuntà després de l'Exposició i, amb el temps, s'ha convertit en el símbol més representatiu del París modern.

Imatges trobades a:

http://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:TourEiffel_gobeirne.jpg

http://historiadartgrup4.blogspot.com/2010/11/maria-la-meva-reflexio-de-novembre.html

MAGATZEMS CARSON, PIRIE I SCOTT

1. DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autor: Louis Sullivan (1856-1924)

Cronologia: 1899-1901 /ampliat entre 1903 i 1904

Estil: Escola de Chicago.

Tipus d'obra: Arquitectura. Edifici civil.

Materials: Formigó, ferro i vidre.

Localització: Chicago (EUA)

2. CONTEXT HISTÒRIC

La Revolució Industrial fa que augmentin espectacularment la producció i el comerç, es renoven els transports i es generalitza l'ús de noves fonts d'energia (carbó, vapor) i de nous materials, com el ferro i l'acer. L'esperit funcional i innovador dels enginyers contrasta amb el conservadorisme dels arquitectes tradicionals, que es consideren artistes per sobre de tot. Als darrers anys del segle XIX arriba la superació d'aquests conflictes amb els arquitectes de l'Escola de Chicago i el modernisme.

El 1871, Chicago va patir un incendi que va destruir la ciutat. Per a la seva reconstrucció calia, rapidesa, materials no inflamables i edificació en alçada, degut a l'encariment del sòl urbà. El ferro permetia superposar molts pisos i l'ascensor -inventat per Siemens- resolia el problema de viure en edificis alts. L'arquitecte més important de l'Escola de Chicago va ser Louis Sullivan.

3. ANÀLISI DE L'OBRA

 3.1 - Estil al qual pertany

Escola de Chicago/Racionalisme. Si bé Sullivan manté el decorativisme ornamental hereu de l'arquitectura modernista (apresa durant la seva estada a París), els magatzems Carson, Pirie i Scott recullen l'essència de les innovacions constructives de l'Escola de Chicago, desenvolupada entre 1975 i 1905.

 3.2 - Descripció

En alçat, la façana dels magatzems Carson, Pirie i Scott presenta dues parts ben diferenciades: El sòcol, compost per la planta baixa, l'entresol i la primera planta, està tancat amb amplis aparadors de vidre situats a ran de façana. Hi destaquen dues bandes de rica ornamentació de ferro fos, amb fulles d'acant lobulades i espinoses i bandes espirals, que emmarquen els grans aparadors.

La resta de l'edifici és molt funcional. Les plantes que s'aixequen sobre aquest primer cos homogeni segueixen una construcció cel·lular amb un ritme uniforme de finestres horitzontals, anomenades "finestres de l'Escola de Chicago". Són perllongades en sentit horitzontal i estudiades per tal que coincideixin amb l'estructura de muntants i jàsseres. Això proporciona una horitzontalitat a l'edifici que fa que doni poca sensació d'alçada, tot i els deu pisos que té, així que permet una major adaptació visual al seu entorn.

La part superior de l'edifici es tanca amb una coberta plana.

Sullivan resol el trencant de la cantonada aixecant un pavelló circular que segueix l'estructura del cos inferior de l'edifici i que gaudeix d'una decoració molt més exagerada en la seva part baixa.

4. INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

Aquest edifici va funcionar, fins el 2007, com a grans magatzems de la firma Carson, Pirie i Scott, especialitzats en la venda de roba, calçat, joieria, productes de bellesa i mobles de la llar, entre altres.

Està considerat com una de les construccions més rellevants de Louis Sulllivan i com a edifici representatiu de l'Escola de Chicago. És un clar exemple del pensament arquitectònic de Sullivan, segons el qual "la forma segueix a la funció", és a dir, cada part ha de reflectir clarament la funció per a la qual ha estat dissenyada.

Imatges trobades a: http://www.etsav.upc.edu/assignatures/tih03/anteriors/prim2004/p04s07/arqorg.html

http://www.xtec.es/~jarrimad/contemp/sullivan.htm

NIKÉ ÀPTERA / ATENEA NIKÉ

1. DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autors: Mnèsicles, a partir del projecte de Cal·lícrates.
Cronologia: 427-424 aC
Estil: Art grec clàssic, ordre jònic.
Tipus d'obra: Arquitectura. Edifici de culte; temple.
Material: Marbre del Pentèlic.
Sistema constructiu: Arquitravat o allindat.
Localització: Acròpolis d'Atenes (Grècia).

2. CONTEXT HISTÒRIC
Les Guerres Mèdiques contra els perses (490-470 aC) marquen el començament del període clàssic (segles V i IV aC). Els perses van ser definitivament derrotats a Salamina i a Platea i, a partir d'aleshores, comença l'etapa de màxima esplendor grega. S'inicia la reconstrucció de l'acròpolis d'Atenes.Cap al 431 aC comença la Guerra del Pel·loponès entre grecs, que propicia certa decadència econòmica. Alexandre (el Gran) i els macedonis emprenen la conquesta de l'Imperi Persa. El 334 aC, Alexandre mor a Babilònia.

3. ANÀLISI DE L'OBRA
 3.1 - Estil al qual pertany
És un temple grec clàssic d'orde jònic, tal i com s'aprecia en les columnes de fust acanalat, capitell amb volutes i base. És un edifici esvelt, amb proporcions humanes. El fris és continu, decorat amb alts relleus que revelen diversos estils, deduïm, doncs, que van ser executats per diferents artistes.

 3.2 - Descripció
És un temple de planta rectangular, amfipròstil i tetràstil. Les columnes, totes exemptes, amb fusts monolítics que reposen sobre bases motllurades, tenen un diàmetre més reduït que les dòriques.
Els elements suportats són l'arquitrau, que consta de tres platabandes, un fris amb relleus continus i una cornisa semblant a la dels temples dòrics, damunt la qual s'alçaven el frontó, la teulada i, per últim, els acroteris (elements desapareguts).
El temple de Niké Àptera o Atenea Niké és el primer que trobem quan entrem a l'acròpolis per la Via Sacra.Les reduïdes mides del solar van obligar a fusionar la naos i el pronaos, i a tancar l'accés per mitjà d'una reixa muntada entre els pilars.
Les  volutes dels capitells angulars són asimètriques.

4. INTERPRETACIÓ DE L'OBRA
 4.1 - Funció
Temple dedicat a la deesa Victòria. Va ser construït per commemorar la victòria sobre els perses. Originàriament era un edifici de culte, però a l'Edat Mitjana es van utilitzar els bloc de marbre per fortificar l'acròpolis.
Ha estat reconstruït fins a l'alçada de la cornisa.

 4.2 - Iconografia i significat
La tradició explica que els atenesos van erigir el temple de Niké Àptera (Victòria sense ales) perquè la Victòria no volés mai més i es quedés per sempre a Atenes. Els relleus del fris representen escenes de la batalla de Platea i de la deesa Victòria cordant-se la sandàlia, portant un brau al sacrifici.

Imatges trobades a: http://www.xtec.es/~jarrimad/grecia/tempnike.html

ERECTÈON

1. DOCUMENTACIÓ GENERAL

Autors: Mnèsicles o Fílocles.

Cronologia: 420-406 aC

Estil: Art grec clàssic, ordre jònic.

Tipus d'obra: Arquitectura. Edifici de culte; temple.

Material: Marbre del Pentèlic.

Sistema constructiu: Arquitravat o allindat.

Localització: Acròpolis d'Atenes.

2. CONTEXT HISTÒRIC

Les Guerres Mèdiques contra els perses (490-470 aC) marquen el començament del període clàssic (segles V i IV aC). Els perses van ser derrotats definitivament a Salamina i a Platea i, a partir d'aleshores, comença l'etapa de màxima esplendor grega. S'inicia la reconstrucció de l'acròpolis d'Atenes. Cap al 431 aC comença la Guerra del Pel·loponès entre grecs, que propicia certa decadència econòmica.

Alexandre (el Gran) i els macedonis emprenen la conquesta de l'Imperi Persa. El 334 aC, Alexandre mor a Babilònia.

3. ANÀLISI DE L'OBRA

 3.1 - Estil al qual pertany

És un dels temples més refinats i complexos de l'arquitectura clàssica grega. Els acabats són exquisits, d'una delicadesa i riquesa extremes.

L'estil jònic mostra una evolució evident envers el temple de Niké Àptera. Les columnes són més primes, les volutes dels capitells són més reduïdes, els entaulaments i els frontons més lleugers i l'ornamentació plàstica és més refinada. La complexitat de l'edifici rau, doncs, en la planta, formada per diversos cossos i nivells.

 3.2 - Descripció

PLANTA: L'Erectèon s'aixeca al sector nord de l'Acròpolis. El disseny poc ortodox de la planta respon a dues raons: la irregularitat i inclinació del terreny i la necessitat de respectar uns llocs de culte més antics situats a diversos nivells.

Està format per tres parts ben diferenciades: Un cos principal i dos pòrtics.

El cos principal està precedit d'un pòrtic jònic i hexàstil. L'interior està dividit en quatre estances: La més gran i elevada, dedicada a Atena Poliàs, té un accés únic i originàriament contenia una talla de la deesa feta de fusta d'olivera. A la part occidental hi ha tres estances comunicades entre elles, dedicades a Posidó i Erecteu les més internes i a l'heroi Cècrops la més externa.

Al costat nord, adossat al cos principal i a un nivell inferior, hi ha un pòrtic també jònic, que dóna accés a dos espais: a les estances occidentals interiors i a un recinte exterior on hi ha l'olivera d'Atenes.

El tercer espai, situad a la banda sud, correspon a la tribuna de les Cariàtides.

ALÇAT: Les Cariàtides són obra de l'escultor Alcamenes, deixeble de Fídies. Són estàtues femenines que, situades sobre un mur baix, fent la funció de columnes, sostenen un entaulament compost d'arquitrau i cornisa. Les sis escultures dirigeixen la mirada vers el Partenó. Originàriament amb braços, s'aguantaven els vestits amb les mans i lluïen braçalets i altres joies als canells.

L'entaulament dels tres cossos de l'edifici és similar. Tenen el mateix tipus d'arquitrau, format per tres platabandes. El pòrtic nord i el cos central tenen fris i cornisa de factura senzilla, mentre que la tribuna de les Cariàtides presenta una cornisa més decorada i muntada directament sobre l'arquitrau.

Les cobertes són planes, a excepció de la del cos central, que és de dues aigües.

4. INTERPRETACIÓ DE L'OBRA

 4.1 Funció

L'Erectèon va ser dedicat a diversos déus i herois: Atena Poliàs, Posidó, Erecteu (heroi i primer rei d'Atenes), Cècrops (la tomba del qual es trobava en aquest edifici) i Pàndrosos (filla de Cècrops, a qui se li va dedicar el recinte exterior).

A l'Edat Mitjana es va fer servir com a temple cristià i, més tard, al segle XV, es van utilitzar els carreus dels seus murs per edificar una residència particular. Durant la revolució grega del 1827 el pòrtic nord va ser destrït i només tres de les sis cariàtides que hi havia van quedar a l'emplaçament original. L'any 1852 un terratrèmol va enderrocar parcialment l'edifici.

Va ser reconstruït sota la direcció de l'Escola Francesa d'Atenes.

 4.2 Iconografia i significat

Zeus va prometre la protecció de l'Àtica a aquell déu que li proporcionés el millor regal. Atena i Posidó lluiten per posseïr aquest territori: Ell fa brollar una font d'aigua salada d'una roca i ella planta una olivera. Atena guanya el combat, així que la polis pren el seu nom (Atenes) i l'adopta com a patrona. L'olivera d'Atena estaria situada al recinte exterior de l'Erectèon (dedicat a Pàndrosos).

Les Cariàtides eren les dones de Cària i van ser esclavitzades pels grecs. A l'Erectèon rememoren aquest fet representant-les com a suport de l'entaulament de la tribuna de l'edifici.

Cariàtide

Imatges trobades a: http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/atena/erechteion.htm

EL PARTENÓ

EL PARTENÓ



 1. DOCUMENTACIÓ GENERAL
Autors: L'arquitecte Ictinos i el seu ajudant, Cal·lícrates. Fídies va ser el supervisor general de les obres i es va encarregar de tota l'escultura.
Cronologia: 447-432 aC (segle XV aC)
Estil: Art grec clàssic, ordre dòric.
Tipus d'obra: Arquitectura. Edifici de culte; temple.
Materials: Marbre rosat del Pentèlic i fusta.
Sistema constructiu: Arquitravat o allindat.
Localització: Acròpolis d'Atenes (Grècia).

2. CONTEXT HISTÒRIC
Les Guerres Mèdiques contra els perses (490-470 aC) marquen el començament del període clàssic (segles V i IV aC). Els perses són derrotats definitivament a Salamina i Platea i, a partir d'aleshores, comença l'etapa de màxima esplendor grega. S'inicia la reconstrucció de l'acròpolis d'Atenes.
Cap al 431 aC comença la Guerra del Pel·loponès entre grecs, que propicia certa decadència econòmica.
El 334 aC Alexandre (el Gran) i els macedonis emprenen la conquesta de l'Imperi Persa. El 323 Alexandre mor a Babilònia.

3. ANÀLISI DE L'OBRA
 3.1 - Estil al qual pertany
El Partenó és un temple d'ordre dòric. Va ser edificat segons unes proporcions atípiques; és perípter i octàstil. Generalment, els temples grecs eren fets a escala humana. El Partenó, en canvi, presenta certa tendència al colossalisme.
És un edifici de factura allindada.

 3.2 - Descripció
És de planta rectangular. Reposa damunt l'estilòbat, part superior de l'esterèobat, que és l'assentament que suporta l'edifici. Les columnes són dòriques, exemptes i mancades de base. Els fusts, estriats i construits a partir de tambors, són robustos i de baixa alçada. Entren en contacte amb el capitell per mitjà del collarí, que és una motllura còncava. El capitell té formes molt senzilles i està compost per l'equí troncocònic i l'àbac quadrat. És l'encarregat de recollir les tensions de l'entaulament i la coberta i transmetre-les al terra per mitjà de la columna. L'entaulament està format per un arquitrau llis, un fris en el qual s'alternen els tríglifs [peces amb tres canaletes que evoquen els extrems de les bigues de fusta dles temples arcaics] i les mètopes [decorades amb relleus], i una senzilla cornisa o voladís.
La teulada té dos vessants i forma en els dos extrems de la construcció uns espais triangulars, els frontons. En els vèrtexs d'aquests, hi havia els acroteris, unes peces de terracuita.
L'interior està compartimentat en quatre estances: El pronaos (vestíbul), que precedeix a la naos o cel·la, on hi havia l'estàtua de la deesa Athena Pàrtenos, el pòrtic posterior i l'opistòdom o partenó (en aquest cas), que era una petita sala a la part posterior del temple sense comunicació amb la cel·la.

  3.2.2 Tècniques constructives i decoratives
La tècnica utilitzada és l'arquitravada o allindada: Els elements verticals (columnes) suporten els horitzontals (llindes, jàsseres i bigues). Algunes columnes són monolítiques, però la majoria estan formades per tambors.
Per evitar l'efecte visual en forma de corbatura que l'ull humà percep:
-Els elements horitzontals, entaulament i estilòbat, presenten una lleugera convexitat.
-El conjunt de columnes està inclinat cap a l'interior.
-Per corregir la impressió de concavitat dels fusts, les columnes mostren un augment gradual del diàmetre a la part central.
-La distància entre columnes és desigual.

4. INTERPRETACIÓ DE L'OBRA
 4.1 - Funció
El Partenó té la funció de servir d'ofrena monumental als déus. Està dedicat a Atena.
Era també el magatzem de les riqueses de la ciutat que, juntament amb l'estàtua criselefantina (feta d'ivori i d'or) de la deesa, constituïen un gran tresor.
Durant el segle VI dC va ser utilitzat com a església cristiana, al segle XV com a mesquita i, per últim, al segle XVII els turcs el van fer servir per guardar-hi el polvorí. Aquest polvorí va explotar provocant nombrosos danys a l'edifici.

 4.2 - Iconografia i significat
El temple estava presidit per l'estàtua de la deesa, situada a l'interior de la naos. Al timpà del frontó oriental hi ha representat el naixemen de Palas Atenea. Al de l'occidental, s'hi pot veure la disputa entre la deesa i Posidó per la possessió de la ciutat d'Atenes.
Damunt dels murs interiors que formen la naos, hi ha un fris continu, jònic, que representa la processó de les Panatenees (es celebrava cada quatre anys).
De les noranta-dues mètopes, només se'n conserven dinou, les figures de les quals representen Atena i Teseu defensant la ciutat de la centauromàquia, la gigantomàquia o l'amazonomàquia.

Imatges trobades a: http://www.xtec.es/~sgiralt/labyrinthus/atena/parthenon1.htm